Lectura de la Paraula de D?u
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
Mateu 5,1-12
En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a ensenyar-los dient:
-Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del cel.
"Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.
"Feliços els humils, perquè posseiran la terra.
"Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.
"Feliços els compassius, perquè seran compadits.
"Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.
"Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.
"Feliços els perseguits pel fet de ser justos, perquè d'ells és el Regne del cel.
"Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al?leluia, al?leluia, al?leluia.
A partir de hoy la liturgia de la Iglesia nos introduce en la lectura continua del Evangelio de Mateo. Y empieza con las "bienaventuranzas" que abren el conocido discurso de la montaña. Jesús quiere mostrar a aquella muchedumbre el camino de la bienaventuranza, de la felicidad. Los creyentes de Israel ya se habían acostumbrado al auténtico sentido de bienaventuranza gracias a los salmos: "Dichoso será el hombre que pone en el Señor su confianza", "dichoso el que cuida del débil", "dichoso quien confía en ti". Jesús afirma que son bienaventurados los hombres y las mujeres pobres de espíritu, es decir, los humildes (los que confían en Dios y no en las riquezas). Y también lo son los misericordiosos, los afligidos, los mansos, los que tienen hambre de justicia, los puros de corazón, los perseguidos a causa de la justicia y los que son insultados y perseguidos a causa de su nombre. Podemos pensar que estas palabras no son para nosotros. Pero Jesús quiere para nosotros una felicidad verdadera, plena, duradera. A nosotros normalmente nos interesa vivir un poco mejor, estar solo un poco más tranquilos. Hay quien habla de un mundo de "pasiones tristes". Y precisamente por distanciarse de la cultura mayoritaria, esta página de las bienaventuranzas es un verdadero Evangelio, una verdadera "buena noticia". Las bienaventuranzas nos salvan de una vida cada vez más banal y nos llevan hacia una vida llena de sentido, una alegría mucho más profunda de cuanto podemos imaginar. No son demasiado elevadas para nosotros, del mismo modo que no lo eran para aquella muchedumbre que las escuchó por primera vez. Las bienaventuranzas tienen un rostro humano: el rostro de Jesús. Él es el hombre pobre, el hombre manso y hambriento de justicia, el hombre apasionado y misericordioso, el hombre perseguido y asesinado. Mirémoslo y sigámoslo, y así seremos bienaventurados también nosotros.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
