Han ensenyat alguna cosa dos anys de guerra a Ucraïna? Sembla que s’hagi rehabilitat la guerra com a instrument per assolir objectius o per resoldre conflictes, mentre que la pau sol considerar-se un somni d’esperits innocents o una utopia del passat.
No hi ha manera de trobar el camí de sortida de l’atzucac en què es troben els ucraïnesos: bombardejos, refugiats, morts, ferits i mutilats.
En dos anys, a més, han esclatat noves guerres. Des del 15 d’abril de 2023, amb la batalla de Khartum, al Sudan, hi ha guerra entre les forces armades i les Rapid Support Forces, els paramilitars del general Dagalo, anomenat Hemedti, que ha fet que un milió i mig de sudanesos es refugiïn a l’estranger. El passat 7 d’octubre l’atac terrorista de Hamàs a Israel va revifar amb violència el conflicte entre Israel i Palestina. Una part dels ostatges segueixen captius i Israel lluita contra Hamàs a Gaza, on s’amunteguen més de dos milions de palestins.
A l’Àfrica, el mite de l’anticolonialisme és la base de l’enfrontament de diversos països amb Occident, amb la consegüent obertura a la presència militar russa, com a Guinea Conakry, Burkina Faso i Níger, països encapçalats per militars. Actualment el terrorisme jihadista global té el seu centre al Sahel, on aprofita la debilitat dels Estats de la regió. El nord de Moçambic viu amenaçat per la guerrilla islamista, que troba poca resistència en el dèbil exèrcit moçambiquès. A la resta del món hi ha altres crisis obertes. Només cal recordar Síria, un país martiritzat per més de deu anys de sagnants combats que encara no ha recuperat la pau.
El món no només pateix greus crisis, sinó que ha abandonat la pau com a horitzó de les relacions entre països. Es multipliquen els discursos bel·licosos. Països grans, com ara Rússia o els Estats Units, d’alguna manera s’alineen o participen en els conflictes. Els europeus fan el mateix. Es impressionant com es fusionen els conflictes: de la crisi palestinoisraeliana al Iemen en pocs mesos. Hi havia la por que la crisi s’estengués per l’activitat de la Hezbol·là libanesa, però no ha estat així. Mentrestant, circula molt d’odi pel món: l’antisemitisme que torna a emergir, la violència contra els cristians per afirmar una identitat radical, l’oposició als migrants com invasors, identificar com a blanc l’antic colonialista...
Als nostres països europeus, acomodats per dècades i dècades de pau, que només participen en els conflictes a distància, hi ha una mandra que no deixa veure els riscos, que com a molt sent la batzegada d’alguna acció terrorista. Però el futur no serà com el passat. La situació és explosiva: no és fàcil seguir vivint en pau enmig de tants focus de guerra, que poden escampar l’incendi, o enmig de tant d’odi i tant d’enfrontament de pobles que, tot i que estan més a prop per la globalització, se senten allunyats entre ells, es detesten, no conceben una vida plegats. Las guerres s’eternitzen i, de resultes, corren el perill d’estendre’s.
Ens preguntem pel futur de la guerra a Ucraïna: serà una guerra més gran del que és ara o s’abandonarà Ucraïna a la seva sort, com va passar amb l’Afganistan (després de vint anys d’activitat militar i multitud de morts)? S’han oblidat les «tensions unitives», tot i que eren molt importants per superar les distàncies. L’ecumenisme també pateix una greu crisi. Els ortodoxos i el patriarcat de Contantinoble han trencat les relacions a causa del reconeixement de l’Església autocèfala ucraïnesa. Russos i coptes han revisat les seves relacions amb Roma després de la Fiducia supplicans.
No obstant, amb la revolució global, amb l’experiència també global de la pandèmia, avui tenim la percepció que «estem tots a la mateixa barca», com va dir el papa Francesc amb paraules emocionants en un moment difícil de l’epidèmia de covid. No podem deixar que el món es precipiti cap a una guerra més extensa. És veritat que hi ha moltes «batalles» per lliurar: cal reconstruir la comunitat internacional. És necessari rellançar una gran iniciativa de pau, reobrir ponts, difondre la idea que la guerra és una derrota per a tothom.
Aquesta és la direcció en què es mou el papa Francesc, criticat per molta gent que s’alinea amb la lògica de la guerra, inclosos molts catòlics que han oblidat que el Papa és un gran recurs per a un món més humà i per a una Església més evangèlica. Malgrat tot, el món encara té moltes potencialitats diplomàtiques, intel·lectuals, humanes i espirituals per reconstruir les relacions internacionals en la direcció de la pau, per obligar els que estan en guerra a aturar-se i ensenyar a petits i a grans que la pau és l’interès comú.
En dos anys, a més, han esclatat noves guerres. Des del 15 d’abril de 2023, amb la batalla de Khartum, al Sudan, hi ha guerra entre les forces armades i les Rapid Support Forces, els paramilitars del general Dagalo, anomenat Hemedti, que ha fet que un milió i mig de sudanesos es refugiïn a l’estranger. El passat 7 d’octubre l’atac terrorista de Hamàs a Israel va revifar amb violència el conflicte entre Israel i Palestina. Una part dels ostatges segueixen captius i Israel lluita contra Hamàs a Gaza, on s’amunteguen més de dos milions de palestins.
A l’Àfrica, el mite de l’anticolonialisme és la base de l’enfrontament de diversos països amb Occident, amb la consegüent obertura a la presència militar russa, com a Guinea Conakry, Burkina Faso i Níger, països encapçalats per militars. Actualment el terrorisme jihadista global té el seu centre al Sahel, on aprofita la debilitat dels Estats de la regió. El nord de Moçambic viu amenaçat per la guerrilla islamista, que troba poca resistència en el dèbil exèrcit moçambiquès. A la resta del món hi ha altres crisis obertes. Només cal recordar Síria, un país martiritzat per més de deu anys de sagnants combats que encara no ha recuperat la pau.
El món no només pateix greus crisis, sinó que ha abandonat la pau com a horitzó de les relacions entre països. Es multipliquen els discursos bel·licosos. Països grans, com ara Rússia o els Estats Units, d’alguna manera s’alineen o participen en els conflictes. Els europeus fan el mateix. Es impressionant com es fusionen els conflictes: de la crisi palestinoisraeliana al Iemen en pocs mesos. Hi havia la por que la crisi s’estengués per l’activitat de la Hezbol·là libanesa, però no ha estat així. Mentrestant, circula molt d’odi pel món: l’antisemitisme que torna a emergir, la violència contra els cristians per afirmar una identitat radical, l’oposició als migrants com invasors, identificar com a blanc l’antic colonialista...
Als nostres països europeus, acomodats per dècades i dècades de pau, que només participen en els conflictes a distància, hi ha una mandra que no deixa veure els riscos, que com a molt sent la batzegada d’alguna acció terrorista. Però el futur no serà com el passat. La situació és explosiva: no és fàcil seguir vivint en pau enmig de tants focus de guerra, que poden escampar l’incendi, o enmig de tant d’odi i tant d’enfrontament de pobles que, tot i que estan més a prop per la globalització, se senten allunyats entre ells, es detesten, no conceben una vida plegats. Las guerres s’eternitzen i, de resultes, corren el perill d’estendre’s.
Ens preguntem pel futur de la guerra a Ucraïna: serà una guerra més gran del que és ara o s’abandonarà Ucraïna a la seva sort, com va passar amb l’Afganistan (després de vint anys d’activitat militar i multitud de morts)? S’han oblidat les «tensions unitives», tot i que eren molt importants per superar les distàncies. L’ecumenisme també pateix una greu crisi. Els ortodoxos i el patriarcat de Contantinoble han trencat les relacions a causa del reconeixement de l’Església autocèfala ucraïnesa. Russos i coptes han revisat les seves relacions amb Roma després de la Fiducia supplicans.
No obstant, amb la revolució global, amb l’experiència també global de la pandèmia, avui tenim la percepció que «estem tots a la mateixa barca», com va dir el papa Francesc amb paraules emocionants en un moment difícil de l’epidèmia de covid. No podem deixar que el món es precipiti cap a una guerra més extensa. És veritat que hi ha moltes «batalles» per lliurar: cal reconstruir la comunitat internacional. És necessari rellançar una gran iniciativa de pau, reobrir ponts, difondre la idea que la guerra és una derrota per a tothom.
Aquesta és la direcció en què es mou el papa Francesc, criticat per molta gent que s’alinea amb la lògica de la guerra, inclosos molts catòlics que han oblidat que el Papa és un gran recurs per a un món més humà i per a una Església més evangèlica. Malgrat tot, el món encara té moltes potencialitats diplomàtiques, intel·lectuals, humanes i espirituals per reconstruir les relacions internacionals en la direcció de la pau, per obligar els que estan en guerra a aturar-se i ensenyar a petits i a grans que la pau és l’interès comú.
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]
