Una missió de la Comunitat de Sant’Egidio està aquests dies novament a Bihac per dur ajuda als migrants que estan retinguts a la frontera amb Europa. Publiquem tot seguit el testimoni d'un d'ells:
Bihac és la primera ciutat que trobes després de la frontera croata. El canvi de perspectiva és clar: de les últimes esglésies del territori croat es passa als minarets dels primers pobles bosnis. A Bihac hi viuen quasi trenta mil persones, però en entrar a la ciutat es veu que en els últims mesos la xifra ha augmentat.
Per tot, files de joves amb una motxilla a l'esquena caminen en direccions desconegudes. Són afganesos, paquistanís, iraquians i quasi tots han arribat a Bòsnia passant per Turquia, Grècia, Macedònia del Nord i Sèrbia. Evidentment, és un itinerari que fan a peu. Tots tenen la mateixa esperança: arribar a Europa, especialment a Itàlia. Molts ja ho han provat, però no se n'han sortit, no han guanyat el game. Fa unes hores n'hem conegut alguns que anaven a fer el game.
A Bihac tot comença a una plana de la perifèria. Davant d'una muntanya, que aquest període encara està pintada amb una mica de neu, darrere del turó hi ha Croàcia i una frontera que no és acollidora. En entrar a la plana un petit campament aixopluga alguns migrants que esperen el seu torno per començar el viatge. Anem a saludar-los, els preguntem com es diuen i escoltem les seves històries, totes molt semblants. En alguns casos l'únic que canvia és el nombre d'intents per guanyar el game. Per arribar a Croàcia des d'allà calen vint-i-quatre hores, en què els migrants caminen, s'aturen, estan a l'aguait i vigilen per saber quan és el moment adient per creuar la frontera i no ser vistos per la policia croata. Mentrestant, a Bihac la vida segueix com si res.
Els habitants fan la seva vida com si no hi hagués migrants. Amb tot, són ben visibles. A la vora del riu Una, que travessa la ciutat, hi ha un edifici en mal estat que havia de ser una residència de luxe per a ancians. Avui és una estructura de ciment sense portes ni finestres on es refugien molts joves. Tan aviat es lleven, baixen tots al riu per rentar-se la cara i per agafar aigua que utilitzaran per beure, cuinar i rentar plats i roba. No és difícil fer-s'hi amic: molts parlen anglès i tenen ganes d'explicar tota la seva vida. La família que s'ha quedat a casa, el game, la violència que han patit, però també els somnis, les esperances i les ganes de futur. A prop d'allà entrem en una casa gran, que potser havia estat una botiga. Pugem les escales i veiem unes màrfegues enmig de tot d'escombraries. Quasi de sobte estem a nivell del sostre i s'apropen uns altres joves. Amb l'ajuda dels amics de JRS els donem motxilles i sabates, bens de primera necessitat per acabar el game. També allà sentim moltes històries. El Shazam ens diu que va arribar a Trieste amb trenta persones més. La meitat s'hi van poder quedar, l'altra meitat va ser expulsada a Eslovènia i d'allà, com en un malson, primer van ser traslladats a Croàcia i després a Bòsnia.
Prop d'allà, a uns set-cents metres d'altitud, hi ha Lipa. En una zona aïllada, el nou camp acull sis-centes persones. És davant del camp que es va cremar a finals de l'any passat. Hi ha tendes, fa uns dies va arribar-hi l'aigua calenta, hi ha un lloc per pregar, una gran tenda a mode de menjador, s'està construint un lloc perquè els migrants puguin cuinar. Mentre esperem per visitar el camp coneixem un home paquistanès que va viure a Nàpols i que parla un discret italià. No està content de viure al camp, tot i que diu que el menjar és bo. Vol tornar a Itàlia. Nosaltres li desitgem que pugui fer-ho i la seva resposta és la de molts, potser tothom: inxal·là.
Després de Lipa tornem a Bihac. Pel camí trobem les habituals cues de joves que caminen sense parar cap a un futur incert. Però a les seves cares, als seus ulls, als seus somriures es veu l'esperança a l'abast de la mà, no es rendiran...
Fes un donatiu a https://emergenzaprofughi.santegidio.org
