.gif)
“Vaig decidir quedar-me a Kíiv perquè sóc infermera i sento que el meu deure és ajudar els que ho necessiten. Vaig néixer aquí, i aquí m'he quedat amb la meva família malgrat la guerra. La capital és més segura que moltes altres ciutats d'Ucraïna. No marxarem”. Així és com la Katia, de 21 anys, una estudiant d'últim any de medicina, infermera de l'Hospital Infantil d'Oxkhmatdyt de Kíiv, fa de voluntària amb la Comunitat de SantEgidio. Treball i família, units per la valentia.
La realitat es barreja amb valors i acaba esborrant la por. És més fort que les bombes. Però la Katia té por cada dia perquè continua ajudant els que ho necessiten: “Tenim una llista de 400 persones entre gent gran i persones sense llar”, revela la Katia al nostre diari. “Hi ha gent que no vol sortir de casa seva, altres tenen massa por i també hi ha discapacitats. També hi ha qui mai no ha tingut una llar. Els pobres: hi eren abans, també hi són ara. Algunes persones no poden sortir de casa. Per tant, ens movem per ells. Comprem aliments i els els portem, els escoltem, mirem d'entendre què necessiten, donem ajuda humanitària. Alguns joves s'ofereixen a ajudar amb el seu cotxe i, de forma gratuïta, ens porten d'un costat a l'altre de la ciutat per carrers segurs”.
Al principi, la Katia tenia por que el seu país fos abandonat per la comunitat internacional. “En canvi, passa el contrari”, reitera la Katia, “a l'hospital ajudem mares i fills a preparar-se per al viatge cap a l'oest. Queden molt pocs nens a Kíiv. Molts estan atrapats en llocs com Irpin, perquè no poden ser evacuats a causa de possibles bombardejos”.
Els que viuen a Kíiv suporten una altra idea horrible: tenir una persona que pateix a pocs quilòmetres de distància, però no poder ajudar-la. “Ningú arriba de les ciutats més devastades d'Ucraïna”, emfatitza la jove infermera, ni tan sols a la capital. A l'hospital tenim tot el que cal per ajudar-los. Però no es poden moure. A Mariúpol, la situació és tràgica”.
Però encara que la por persisteix, també hi ha moltes maneres de fer-hi front: “pregant”, diu la Katia, “fins i tot aquells que mai no ho han fet abans, avui ho fan. També no mirant cap al futur. Jo només penso en el present. Perquè sé que la situació pot canviar cada dia. Això no vol dir que hagi deixat de somiar. Ara només sóc infermera, i ara és important fer la meva aportació fins i tot amb petits detalls. Però en el futur, seré metgessa. Pediatre, per ser exactes.”
[Traducció de la redacció]
[ Guglielmo Gallone ]
