Àfrica pateix per la guerra d'Ucraïna: augmenta la pobresa a Malawi i Moçambic.
La guerra d'Ucraïna està lluny de l'Àfrica, on he estat no fa gaire: Malawi (18 milions d'habitants, amb el 90% de la població a les zones rurals, un dels països africans més densament poblats), Moçambic (31 milions d'habitants, la meitat en extrema pobresa, 85% camperols). La guerra europea ja hi fa sentir les seves conseqüències. L'augment dels preus dels combustibles provoca vagues a Moçambic. Tothom nota l'augment dels preus. Els entrepans són més petits. En algunes zones de Malawi i Moçambic hi ha risc de passar fam, especialment per als més pobres, els ancians. Gran és la pobresa de la gent gran, com en gran part d'Àfrica, sense sistema de seguretat social. L'ancià depèn completament de la família, si en té.
Malawi, tot agrícola, mira el futur amb por. El 2012, hi va haver una fam que va causar 3.000 morts i molt patiment. En el món global, tots estem relacionats i les conseqüències de la guerra a Ucraïna se senten a distància. La pandèmia de covid-19 ja ha afectat l'economia del carrer, font de vida per a moltes persones d'aquests països. Maputo, la capital de Moçambic, que he visitat moltes vegades (des que es va veure afectada per la fam el 1984), està en constant creixement, amb nous edificis, trànsit intens i noves empreses. L'economia es desenvolupa, però el benestar està en poques mans.
La pau entre el FRELIMO (llavors l'únic partit en el poder, que havia promogut la guerra d'alliberament contra el colonialisme portuguès) i el grup guerriller RENAMO es va signar fa 30 anys, el 4 d'octubre de 1992, després de llargues negociacions a Sant'Egidio. Matteo Zuppi i jo en vam ser mediadors. Durant molts anys, el país ha estat en pau. Avui, al nord, a més d'una gran riquesa natural, malauradament ha aparegut un grup guerriller islamista, que el Govern és incapaç de derrotar. Terroritza la població amb violència i massacres. Prop de 900.000 moçambiquesos han abandonat les seves llars i s'amunteguen desesperadament a Pemba i en altres llocs, sense camps pròpiament dits, amb poca ajuda. Tant de dolor sembla estar lluny de la frenètica Maputo. Però això també és Moçambic. Beira, ciutat en la qual Portugal va deixar petjada urbana, es troba a l'oceà Índic.
El gran repte és l'augment del nivell del mar. El 2019, un intens cicló tropical, Idai, va arribar a la ciutat i va causar estralls. Visito alguns habitatges per a ancians reconstruïts amb una iniciativa solidària. Una anciana, l'Helena, em diu: “Em sento persona perquè tinc un sostre”. M'impressiona que hagi acollit a la seva petita casa, de la qual està orgullosa, 5 fills, els seus nets i altres persones. Com s'ho faran per menjar? Ningú és tan pobre com per no poder ajudar un pobre... Em trobo amb malalts de sida que segueixen el tractament als centres Dream de Moçambic i Malawi: la gran victòria, fa 20 anys, va ser introduir el mateix tractament que hi havia a Europa, mentre que les organitzacions internacionals deien que a l'Àfrica no era possible a causa de la incapacitat africana de seguir el tractament. Va ser una política vergonyosa que va sancionar la desigualtat amb el nord del món. Per als africans, es deia, ja n'hi havia prou amb la prevenció i, per tant, els malalts, sense tractament, s'enfrontaven a una sentència de mort. A Moçambic i Malawi, la vida batega. Hi ha molts nens i joves que volen viure i millorar. A Beira, vaig a la tomba (una petita creu a terra i prou) del bisbe Jaime Gonçalves, mediador de la pau a Roma. Va ser el primer a somiar amb la pau. El món necessita pau. I Àfrica encara necessita somnis.
[Traducció de la redacció]
