Els migrants, les víctimes oblidades i el balboteig d'una Europa dividida

Article d'Andrea Riccardi

Els migrants, les víctimes oblidades i el balboteig d'una Europa dividida.

Entre Salern i Calàbria, 1100 desembarcaments. Itàlia, Espanya, França i Alemanya poden crear polítiques més humanes

No hi ha respir per Nadal al front mediterrani:  embarcacions enfonsades, altres embarcacions interceptades pels libis, molts morts, nous desembarcaments...  Giorgia Linardi recordava al diari  La Stampa que fins i tot el Nadal de 1914, durant la Gran Guerra, hi va haver treva entre els combatents. Però avui... Un nombre indeterminat de persones han mort prop de Líbia, algunes després de ser perseguides pels guardacostes libis. 

A Salern i a Calàbria han desembarcat 1100 persones.  Altres estan al mar i esperen vaixells de les ONG. 

Ens hem acostumat a notícies d'aquest tipus. Les passem a corre-cuita. Tot sembla igual. 

Però la comptabilitat del dolor és dura: en un any 1500 persones han mort intentant sortir de Líbia;  més de 25.000 han estat arrestades per la marina líbia i han estat retornades a terra. Un total de 64.000 han arribat a Itàlia després d'un perillós viatge. 

Cada història és un drama particular. Molts han suportat la terrible estada a Líbia. Arreu la gent continua desplaçant-se i fugint. Els dolors es multipliquen. No n'hi ha prou amb recordar les expulsions dures com a murs. En primer lloc, cal dir que Itàlia necessita treballadors estrangers. 

Així ho demostra el nou “decret sobre fluxos” per a 70.000 persones (que han sol·licitat els empresaris).  S'haurà d'ampliar aviat, perquè hi ha sectors encara no coberts, com el creixent sector d'atenció a les persones, com ara les cuidadores. 

Hi ha moltes situacions gangrenades, que deixen els refugiats presoners sense esperança. Penso en els campaments de sirians al Líban (país que pateix una crisi molt greu). Els “corredors humanitaris” són un signe d'esperança per als refugiats i una ajuda per als països on es troben. Les societats europees es poden permetre aquesta solidaritat. I fins i tot la volen, més enllà de la política. No podem deixar refugiats i migrants només a Turquia (pagant) o al Líban. No hem de deixar-los a Líbia, on els drets humans no estan garantits, com ha afirmat l'ACNUR. 

Després de l'ajornament de les eleccions, Líbia sembla haver tornat al caos.  La comunitat internacional ha d'arribar a un acord sobre el país nord-africà i l'ha d'imposar als libis, perquè aquella terra ja no és un lloc habitable per a ells ni per als estrangers. D'altra banda, hi ha Tunísia, que està empobrida i en perill, on hem de continuar intervenint. 

La manca d'una política mediterrània mostra els límits de la Unió Europea, on massa països, especialment a l'Est, no assumeixen la seva responsabilitat. Un exemple és la manca de solidaritat amb altres països europeus davant l'arribada de refugiats: pot ser el petit Xipre l'Estat que, percentualment, aculli més refugiats de tota la Unió? No fem crits d'alarma davant del perill rus; més aviat, mirem la dolorosa realitat d'un mar, que s'ha convertit en la tomba de moltes persones, la costa sud del qual banya països problemàtics i poblats, com els del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. El Tractat Quirinal, l'acord entre França i Itàlia, la consolidada relació franco-alemanya i la col·laboració amb Espanya són les premisses d'una nova política de responsabilitat europea. 

És la resposta a la invectiva contra la invasió i l'abandonament de molts. El futur dels nostres països està en joc a la Mediterrània, com la política,l'acollida i la integració dels refugiats, les relacions amb el Sud. Els governs, conscients d'això, tenen la responsabilitat d'avançar amb coratge, interpretant els seus interessos nacionals, però també l'interès universal. De fet, aquesta és la dignitat dels països europeus: fer-se càrrec d'una visió universal.

 

Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 9/1/2022

[Traducció de la redacció]