A Bihac, una delegació de la Comunitat de Pàdua acompanya els refugiats de la ruta balcànica

Una delegació de la Comunitat de Sant’Egidio de Pàdua ha sortit aquests dies en missió a la ciutat bòsnia de Bihac, al cantó de Una-Sana.

En aquesta regió del país hi ha molts migrants, sobretot de Pakistan, Afganistan i Bangladesh. Són majoritàriament homes joves que tot seguint la ruta balcànica creuen la frontera turca o grega per arribar a Europa i que queden retinguts a la frontera entre Bòsnia i Croàcia.
Als centres temporals d'acollida també hi ha famílies amb infants i menors no acompanyats. Els centres més grans són quatre, i estan gestionats per la OIM: Boric, a Bihac, i Sedra, a Cazin, que allotgen famílies i menors (uns 700); Mira, a Valida Kladusa (700), i Lipa, al sud de Bihac (800), on nomé hi ha homes sols. Formalment hi ha unes 2200 persones als camps, tot i que segurament en són moltes més. També hi ha molts migrants vivint al bosc, en refugis improvisats, a barraques o cabanes, o en edificis abandonats com fàbriques o tallers. Sembla ser que són al menys 3500-4000 persones.
El camp de Lipa va obrir aquest estiu després del tancament del centre de Bira, a Bihac, dins d'una fàbrica, a causa de la tensió amb els habitants de la zona. La crisi humanitària a Lipa va començar el 23 de desembre amb les baixes temperatures. Després el camp va patir un incendi. Els migrants que hi residien, uns 1500, van estar diversos dies al bosc sota la neu sense cap tipus d'ajuda.
Des de fa uns dies el govern ha reobert el camp amb algunes tendes militars que tenen calefacció, i que aixopluguen uns 700-800 migrants. De moment no estan permeses les visites externes al camp. De totes formes, vam anar a Lipa pel camí de terra que hi duu. Ens vam aturar prop d'una esglesieta que hi ha al turó del davant dels contenidors i les tendes.
Allà hi vam trobar petits grups de migrants, sobretot pakistanesos, que van a peu a buscar el menjar que els dona un habitant de la zona.

Els joves migrants ens han parlat des seus intents de creuar la frontera, "the game", en diuen ells. A alguns els hem donat sabates, mitjons de llana i el lot que han guardat per al proper "game". Molts han parlat del somni d'anar a Itàlia tard o d'hora, i han dit que ho provaran una vegada i una altra.

Amb ells hem anat a conèixer en Dragan (nom fals), que una cop per setmana reparteix per la zona paquets d'aliments, sobretot verdures, i altres productes. Ens ha explicat que està en contacte amb associacions alemanyes o suïsses que l'ajuden econòmicament per prestar aquesta ajuda. Ha construït una caseta de fusta on viu prop del que queda de la casa familiar, que la guerra va destruir.  Era molt amable, atent a tots els migrants que passaven per la seva tenda. A més d'aliments, quan en té també reparteix roba i mantes.

En darrer lloc, vam anar a la vora del riu Una, on en alguns edificis que abans de la guerra haurien pogut ser residències per a gent gran, ara abandonats hi viuen uns altres 140-150 migrants majoritàriament afgans. Entre ells també hi ha alguns menors. Esperen que es fongui la neu per sortir i intentar "the game" una altra vegada. Ho fan en grans grups de 50 persones, de manera que alguns aconsegueixin passar encara que la policia n'arresti uns altres. Semblen no perdre l'esperança, malgrat els esforços d'aquests viatges increïbles.
El JRS reparteix aliments i ajuda als migrants que hi ha fora dels camps, amagats als boscos.

Ajuda els Corredors humanitaris