news

I ara, contagi de proximitat: estar a prop dels ancians per a una altra societat

12 Juliol 2020

ANCIANOSMarco Impagliazzo

Article de Marco Impagliazzo a Avvenire

Comparteix-Ho

La pandèmia de coronavirus segueix prosperant enllà de l'oceà, al subcontinent indi i a Rússia.
Es planteja cada vegada amb més intensitat la pregunta de com preparar el món de demà, perquè com va dir el papa Francesc a Pentecosta, "pitjor que aquesta crisi només hi pot haver el drama de menysprear-la".

Què ens ha  d'ensenyar, doncs, la crisi? Què convé que s'endugui per davant? Entre les moltes deformacions del nostre món malalt –que fins ahir no era conscient d'estar-ne i aparentment era asintomàtic–, destaca de manera ben evident la fragilitat de la població anciana, sobre la qual el tsunami del covid-19 s'ha abatut amb especial virulència. Així ho ha indicat l'Istat (Institut d'Estadística d'Itàlia) darrerament: "a Itàlia quasi el 85% dels morts per coronavirus passaven dels 70 anys, i més del 56%, dels 80".

Una generació al punt de mira que ha pagat el preu més alt. Ha patit les conseqüències d'una combinació de debilitat, soledat i descart. Li devem un compromís per construir una societat diferent, amassada de solidaritat intergeneracional, atenta a la salut i a la vida de tots els seus membres.

A l'àngelus de la festivitat dels apòstols Pere i Pau, el Papa denunciava el patiment de "moltes persones grans, que la família deixa soles, com si fossin material de rebuig. I aquest és un drama del nostre temps: la soledat dels ancians".

A això, és al que la post-pandèmia ha de posar fi si volem que tot el que hem passat no sigui en va, si no volem que el nostre món s'enganyi novament amb una salut aparent que allunya aquells que més companyia, suport i amistat necessiten.

Sobre aquests tres pilars, el passat 3 de juliol Mauro Leonardi destacava la necessitat d'una "operació de prestar assistència difosa. Cada comunitat de veïns, cada parròquia, cada conjunt residencial hauria d'adoptar un ancià. Es tractaria de fer alguna trucada de telèfon, de fer la compra, de fer una estona de companyia, d'escoltar, d'explicar". M'afegeixo a les seves paraules i em permeto fer una crida semblant. Perquè la soledat és cada vegada més el mal del nostre temps, perquè està destinada a abatre's sobre la vida dels menys autosuficients molt després de la pandèmia i perquè per a aquest mal ja tenim vacuna i cura. La vacuna som nosaltres, si sabem recosir el teixit trencat entre generacions; la cura són les nostres paraules, les nostres mans, si decidim donar temps i atenció a aquells que viuen carregats d'anys.

Davant d'un virus que ha afectat la socialitat dels pobles i de les persones, que ha obligat primer al confinament i després al distanciament físic, cal respondre amb un contagi igual i contrari fet de destí comú i de sensibilitat, d'interdependència d'itineraris i de metes. Després de superar el malson de cures intensives sobrecarregades on hi havia el perill de triar entre qui podia viure i qui havia de morir, cadascú s'ha de convertir en "hospital de camp", en home o dona capaç de subministrar la teràpia que salva: la del record, la de la disponibilitat, la de la proximitat, la de la trobada. Perquè la història d'aquests mesos, ha escrit el cardenal Matteo Zuppi, "ens obliga, més enllà de la nostra lentitud, dels nostres costums i mandres, a anar a les perifèries", incloses les de la vida, a aquell territori extrem de frontera al que tots esperem arribar i que tots esperem que sigui ple, ric i vivible, com totes les estacions de la vida humana. Si la pandèmia ens fa veure que realment estem "a la mateixa barca" i que la preocupació pels ancians pot fer que ens salvem "tots junts" i tota la humanitat junta, aquest drama no haurà passat en va, i serem millors i més forts al llarg d'aquest "tràngol de la història" que estem recorrent.

[Marco Impagliazzo]

Traducció de la redacció

Vegeu l'article original en italià a avvenire.it