news

No oblidem la vellesa. Editorial d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana

26 Abril 2020

ANCIANOSAndrea Riccardi
coronavirus

La societat ha demostrat que ignora els ancians. Hem de canviar la mentalitat i les polítiques

Comparteix-Ho

Aquestes setmanes de pandèmia de coronavirus són una experiència particular per a la nostra generació. N'aprendrem alguna cosa per al demà? Correm el perill de seguir igual que en el passat. En aquest cas les nostres societats s'enfrontaran a seriosos perills, perquè han demostrat la seva fragilitat en molts aspectes, no han estat previsores i han basat la seva prioritat en l'interès econòmic. Cal reconstruir una societat de dimensions humanes. No podem tornar a la vida d'abans passivament. Cal canviar. Voldria plantejar un tema.
M'ha impressionat la mortaldad dels ancians a les residències durant la pandèmia. La setmana passada el nostre diari la va definir com "gran massacre silenciosa". S'han succeït tot un plegat d'errors i d'irresponsabilitats. Els tribunals ho estan investigant i la seva atenció se centrarà també en les residències de gent gran –algunes irregulars–, on s'han produït situacions dramàtiques.
La realitat és que els ancians de les residències moren més que els que viuen a casa seva. Segons un grup d'investigació de la London School of Economics, és un fenomen europeu. A Itàlia el 53% del total de defuncions corresponen a persones residents en centres residencials que han mort per coronavirus; a Espanya, el 57%. A la crisi de la pandèmia, els ancians de les residències han pagat un preu realment alt.
Això posa de manifest, de manera ben evident, que el concepte de residència en si mateix no és adient per motius sanitaris, però també humans. Volem seguir negant aquesta evidència? Aquestes doloroses constatacions ensenyen que per a les persones dependents la institucionalització no pot ser la normalitat, sinó únicament una excepció. Així ens ho ensenya també la trista vida dels ancians institucionalitzats, allunyats del context humà en què han viscut tota la vida.
Els centres residencials –ni tan sols quan ofereixen unes bones condicions– no són el final adient per a la vida d'un home o d'una dona. Cal ajudar els ancians a quedar-se a casa bo i creant al seu voltant una xarxa de solidaritat. Això planteja el problema amb què es troben moltes famílies: afrontar soles i sense ajuda la cura dels seus éssers estimats a casa.
La nostra societat no és «amiga» de la gent gran a casa o de les famílies amb un o més ancians: no els té en compte, no els ajuda ni els acompanya. A Itàlia cal reforçar l'assistència a domicili, que és molt més econòmica que l'ingrés en un centre residencial. D'altra banda, existeix la figura de la cuidadora, que sol ser una dona que ajuda l'ancià o la persona que ho necessita en el seu dia a dia.
En aquest sentit –ajudar la gent gran a casa i les famílies– vaig proposar regularitzar assistents, cuidadores i cangurs que viuen irregularment a Itàlia. Cal fer que la gent gran visqui en el seu entorn. Tan bon punt sorgeixen les primeres dificultats, se suggereix immediatament el recurs de la residència. Davant d'aquesta situació la gent gran sovint no sap defensar la seva voluntat de quedar-se a casa, no vol ser un pes, no sent cap suport. La crisi del coronavirus m'ha refermat encara més en la idea que el pare Oreste Benzi, fundador de la Comunitat Papa Joan XXIII, expressava amb fulminant claredat: «Déu va crear la família; els homes, les residències».

 

(Traducció de la redacció)

 

 

Article original (en italià)