Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 20,27-40
Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
-Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Així, doncs, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?
Jesús els respongué:
-Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; com que són fills de la resurrecció, ja no poden morir: són com els àngels i són fills de Déu.
"I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Llavors alguns mestres de la Llei li digueren:
-Mestre, has respost bé.
I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Los saduceos no creen en la resurrección, son personas "realistas" y "materiales" que en el fondo solo creen en lo que ven y en lo que piensan que pueden comprobar o delimitar con una ley. Con ánimo polémico le plantean a Jesús el "caso" hipotético de una mujer que tras enviudar se vuelve a casar siguiendo la ley. Después de la muerte, ?de quién será esposa? Leen la vida con los ojos de la ley, de la regla, niegan la resurrección, creen que la muerte es el final de todo, y creen que se puede demostrar fácilmente a partir de la ley y de la regla de la evidencia. No creer en la resurrección significa no creer en la esperanza, vivir siempre resignado a que nada cambie. ?Cuántas veces esta idea de imposibilidad se convierte también en nuestra ley? Cuando no creemos en la resurrección, parece que prevalece la ley del mal y de la muerte. Jesús no se rinde ante esta ley, sino que responde con el realismo de la fe. Los saduceos creen en la ley, pero no saben mirar la vida. Conocen los "casos" pero no saben dar respuestas. Pues bien, cuando responde a los saduceos, Jesús nos dice lo contrario: "Los hijos de este mundo toman mujer o marido" (es decir, lo viven todo como una costumbre, y los afectos como algo que se posee); "pero -prosigue Jesús- los que alcancen a ser dignos de tener parte en aquel mundo y en la resurrección de entre los muertos... son como ángeles, y son hijos de Dios por ser hijos de la resurrección". Existe otro mundo posible, existe un mundo distinto más allá de nuestro presente. La resurrección es la vida que no acaba, es una ventana a la eternidad, un lugar donde las relaciones entre los hombres y las mujeres no se rigen por las leyes de los hombres sino por el amor de Dios, que es amor de un padre por sus hijos. Muchas veces aceptamos ser solo hijos de este mundo, de sus leyes absurdas que separan, distinguen y excluyen. Hoy Jesús nos pide que empecemos a ser hijos de la resurrección, y que vivamos como "ángeles", enviados al mundo para cuidar a nuestros hermanos, para construir un "más allá" respecto del mundo en el que vivimos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.