Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,11-28
Mentre escoltaven tot això, Jesús continuà amb una paràbola, perquè eren a prop de Jerusalem i ells es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria de manera imminent. Per això digué:
-Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents i els confià la quantitat de deu mines, una per a cada un. I els va dir:
"-Negocieu-hi mentre no torno.
"Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir:
"-No volem que aquest regni damunt nostre.
"Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber quin rendiment n'havien tret. Es presentà el primer i digué:
"-Senyor, la teva mina n'ha produïdes deu.
"Ell li respongué:
"-Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats.
"Vingué després el segon i digué:
"-La teva mina, senyor, n'ha produïdes cinc.
"Va dir també a aquest:
"-Tu, igualment, governa cinc ciutats.
"Però se'n presentà un altre que digué:
"-Senyor, aquí tens la teva mina, que he conservat guardada en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat.
"Ell li respon:
"-Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?
"Aleshores digué als qui eren presents:
"-Preneu-li la mina i doneu-la al qui en té deu.
"Ells li contestaren:
"-Senyor, si ja té deu mines!
"Ell replicà:
"-Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu.
Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, rodeado de mucha gente, llega al final de su viaje y está a punto de entrar en Jerusalén. Alguien cree que ha llegado el momento de la manifestación del reino de Dios en la ciudad santa. La mayoría de la gente lo espera como un acontecimiento de tipo político. Pero Jesús quiere alejar toda ilusión en ese sentido y explica una parábola sobre cómo hay que esperar el reino de los cielos. Por eso habla de un hombre noble que se va a un país lejano para recibir la dignidad real. Antes de partir, no obstante, llama a diez siervos y confía a cada uno una mina de oro para que durante su ausencia la hagan fructificar. Podemos comparar el señor de la parábola a Jesús mismo. Él confía a sus discípulos la valiosísima "moneda de oro" que es su Evangelio. Es un regalo inestimable que no debemos quedarnos para nosotros mismos ni tenemos que guardar en nuestro pequeño o gran "lienzo". Los discípulos reciben el Evangelio para que lo comuniquen a los demás hombres, estén donde estén, y de ese modo llegue pronto y se extienda el reino de amor y de paz que Jesús vino a inaugurar sobre la tierra de los hombres. El gesto del señor de dar la moneda que no había dado fruto al primer siervo indica el gran deseo de que el Evangelio sea comunicado a todos y con la mayor solicitud posible. Por eso Jesús dice al término de la parábola: "A todo el que tiene, se le dará, pero al que no tiene se le quitará hasta lo que tiene". No es posible seguir a Jesús sin comunicar el Evangelio, sin comunicar el amor por todo el mundo. Ocurre lo mismo con el amor: si no amamos lo perdemos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
