En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz.
Recuerdo de la dedicación de las basílicas romanas de San Pedro del Vaticano y de San Pablo Extramuros.
Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz.
Recuerdo de la dedicación de las basílicas romanas de San Pedro del Vaticano y de San Pablo Extramuros.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 18,35-43
Quan Jesús arribava prop de Jericó, hi havia un cec assegut a la vora del camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li feren saber que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar:
-Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!
La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
-Fill de David, tingues pietat de mi!
Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà:
-Què vols que faci per tu?
Ell respongué:
-Senyor, fes que hi vegi.
Jesús li digué:
-Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veure-ho, donava lloança a Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús está a punto de llegar al término de su viaje. Ya está cerca de Jericó, la última ciudad antes de Jerusalén. Y el evangelista parece querer anticipar la entrada a Jerusalén. A las puertas de la ciudad hay un ciego que pide limosna (en el Evangelio de Marcos se dice su nombre: Bartimeo). Este, al oír mucho ruido, pregunta qué está pasando. Le "anuncian" que está pasando Jesús de Nazaret. Aquel hombre necesita a alguien que le hable de Jesús; él solo no ve. En realidad, todos necesitamos que alguien nos hable de Jesús porque nosotros, que por naturaleza tendemos a centrarnos en nosotros y en nuestras cosas, estamos como ciegos. Y no solo porque nos cueste levantar los ojos de nosotros mismos, sino que en este caso, sin que la Iglesia nos hable de Jesús no podemos verle. Pues bien, aquel ciego, escuchando el "anuncio" de la cercanía de Jesús, comprende que se está acercando aquel que puede salvarlo como nadie más podría hacer. Aquel ciego había oído pasar a mucha gente por su lado, mucha gente que tal vez le habían dado una limosna pero luego habían continuado su camino. Aquel día comprendió que Jesús no pasaría de largo y que podía curarlo. En este encuentro directo entre nosotros y Jesús se lleva a cabo la curación. Jesús, como reconociendo la iniciativa del ciego, le dice: "Recobra la vista. Tu fe te ha salvado". Aquel ciego empieza a ver, y lo primero que ve -¡y esa fue una gracia que recibió!- es a Jesús, aquel rostro lleno de ternura y de amor. Es un encuentro que toca su corazón. Él ve también con los ojos del corazón, porque empieza a seguirlo. No se queda solo disfrutando su curación. No; comprende que debe participar en la curación del mundo para que los hombres vean la misericordia de Dios y se conviertan a él. Aquel ciego se convierte en la imagen del creyente, de aquel que reconoce su ceguera, reza con fe al Señor, se deja curar y sigue al Maestro. Es un ejemplo para todos nosotros.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
