Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 10,1-12
Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia:
-La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.
"Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: "Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop." Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Este pasaje es el segundo discurso misionero de Jesús que encontramos en el Evangelio de Lucas. Si el primero iba dirigido a los doce, como si quisiera abarcar todo Israel, ahora el motivo es la misión de los setenta y dos discípulos, un número (cfr. Gn 10) que simboliza a todos los pueblos de la Tierra. Lucas lo sitúa al inicio del camino de Jesús hacia Jerusalén. La universalidad de la predicación no es una coletilla del mensaje evangélico, sino que es parte integrante de la misión que Jesús confía a sus discípulos desde el inicio. Él mismo indica que "la mies es mucha", es decir, realmente extensa, "y los obreros pocos". Jesús les dice: "Mirad que os envío como corderos en medio de lobos". Los discípulos deben ser conscientes del peligro que corren. La ceguera ante los peligros es un signo de insensibilidad del rebaño y de poca inteligencia del pastor. Y eso es aún más importante para la tarea que se les confía. Jesús los exhorta a no quedarse en los lugares de siempre o a repetir las costumbres de siempre, aunque sean religiosas. La Iglesia, la comunidad cristiana -y por tanto cada discípulo- es misionera por su propia naturaleza, es decir, que el Señor la envía a comunicar el Evangelio por todo el mundo, a preparar el corazón de los hombres para que acojan a Jesús como salvador de su vida. El encuentro con Jesús es el don de paz que los discípulos están llamados a llevar a todas las casas. El amor del Señor es fuerte y vence a los "lobos" de este mundo, como experimentó Francisco de Asís con el "lobo" de Gubbio. La fuerza de los discípulos de Jesús no radica en su equipaje: no deben llevar nada consigo a parte del Evangelio y el amor del Señor. Con este equipaje, que es al mismo tiempo débil y fuerte, pueden recorrer los caminos del mundo dando testimonio de "aquel que les ha enviado".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
