Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,57-62
Mentre feien camí, un li digué:
-Et seguiré arreu on vagis.
Jesús li respongué:
-Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
A un altre li digué:
-Segueix-me.
Ell respongué:
-Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
Jesús li contestà:
-Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.
Un altre li digué:
-Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.
Jesús li va respondre:
-Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús acaba de empezar su viaje desde Galilea hacia Jerusalén y plantea inmediatamente el problema de seguirle. Muchos van hacia él, sobre todo hombres y mujeres que necesitan ayuda, curación y consuelo, pero ?cómo pueden continuar siguiéndole? Algunos de ellos eran curados o quedaban fascinados por sus palabras y decidían estar con él y seguirlo en su camino. Esa, no obstante, no era una decisión inmediata ni fácil. No todos la entienden. Y muchos lo abandonan porque requiere un notable compromiso. Otros, en cambio, se acercan, se presentan a Jesús y piden seguirle. En las respuestas de Jesús emergen las condiciones para poderle seguir y convertirse en discípulos suyos. Y es curioso que las tres respuestas que da Jesús aludan de algún modo a las relaciones con la familia. Al primero que le pide seguirle, es decir, compartir su mismo destino, Jesús le dice que el Hijo del hombre, a diferencia de las zorras que tienen guaridas y las aves que tienen nidos, no tiene ni siquiera donde reclinar la cabeza. El discípulo debe vivir con la misma pobreza que tiene el maestro. La segunda persona es llamada directamente por Jesús. Y ante su petición de que le permita ir a enterrar a su padre, Jesús le contesta afirmando que seguirle y escuchar el anuncio del Evangelio tienen el primado incluso por encima de las cosas más delicadas de la familia, como el entierro del padre. Al tercero que se acerca Jesús le dice que si quiere seguirle no debe sentir añoranza alguna por la vida que ha dejado. La vida que recibe quien sigue a Jesús no admite añoranzas ni miradas atrás. Seguir a Jesús es sin duda una decisión radical y también paradójica. Pero es así porque el amor de Jesús por nosotros es total, radical, paradójico, único. Podríamos decir que Jesús es el primero que vive esta radicalidad en la obediencia al Padre y su designio. El discípulo vive del mismo amor que Jesús tiene por el Padre. Ese es el amor que nosotros y el mundo necesitamos para ser liberados de la esclavitud del pecado y de la muerte.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
