Recuerdo de san Jerónimo, doctor de la Iglesia, que murió en Belén el 420. Tradujo la Biblia al latín. Oración para que la voz de la Escritura se oiga en toda lengua. Llegir més
Recuerdo de san Jerónimo, doctor de la Iglesia, que murió en Belén el 420. Tradujo la Biblia al latín. Oración para que la voz de la Escritura se oiga en toda lengua.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 9,46-50
Els deixebles començaren a preguntar-se quin d'ells era el més important. Jesús, que coneixia els pensaments del seu cor, va agafar un infant, el posà al seu costat i els digué:
-Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, aquest és el més gran.
Aleshores Joan li digué:
-Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.
Jesús els respongué:
-No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En este pasaje evangélico el evangelista Lucas revela cuál era la auténtica preocupación de los discípulos: quién de ellos debía ocupar el primer puesto. Podríamos decir que los discípulos -ellos sin duda, pero también nosotros- eran plenamente hijos de este mundo y de la mentalidad competitiva que regula las relaciones entre las personas. Es una costumbre que acompaña firmemente a todas las generaciones. Podríamos decir que es el legado del primer pecado: la desobediencia a Dios de Adán y Eva. De la desobediencia a Dios continúa brotando la división entre las personas y la consiguiente acusación recíproca. Jesús vino a invertir la desobediencia -"haciéndose obediente hasta la muerte y una muerte de cruz", escribe el apóstol Pablo (Flp 2,8)- y a instaurar relaciones de fraternidad y de servicio, no de competencia, entre los hombres. Y para que los discípulos comprendieran bien su idea, Jesús tomó a un niño, lo puso a su lado, como si quisiera identificarlo consigo mismo, y les dijo: "El que reciba a un niño como este, a mí me recibe; y el que me reciba a mí, no me recibe a mí sino a Aquel que me ha enviado; pues el más pequeño de entre vosotros, ese es mayor". En el reino de los cielos, y por tanto en la comunidad de discípulos de Jesús, es mayor el que se hace pequeño, es decir, hijo del Evangelio, el que reconoce su debilidad y lo confía todo al Señor. Aquel que vive con la confianza de un niño, aquel que se siente hijo de Dios, sabe escuchar su Palabra, tiene el mismo pensamiento de Dios y reconoce las cosas que vienen de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
