Comparteix-Ho

XXX del temps ordinari
XXX del temps ordinari


Primera Lectura

Èxode 22,20-26

"No explotis ni oprimeixis l'immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte.
"No maltractis cap viuda ni cap orfe: si els maltractes i clamen a mi, jo escoltaré el seu clam i, encès d'indignació, us faré morir a la guerra; llavors quedaran viudes les vostres dones, i orfes els vostres fills.
"Si prestes diners a algú del meu poble, al pobre que viu amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos.
"Si et quedes com a penyora el mantell d'algú, torna-l'hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per a abrigar-se. Amb què dormiria? Si clamava a mi, jo l'escoltaria, perquè sóc misericordiós.

Salm responsorial

Salm 17 (18)

Antífona

Et dono gràcies, Senyor, perquè m’has alliberat del mal.

- T’estimo, Senyor, força meva;
Senyor, ets roca i muralla que m’allibera.

- Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i baluard, força que em salva!

- Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat:
ell em salva dels enemics.

- M’envoltaven els llaços de la mort,
sentia l’esglai dels torrents de Belial;

- m’estrenyia la mort amb els seus llaços,
tenia davant meu els seus paranys.

- En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor,
vaig cridar socors al meu Déu.

- Des del seu palau, va escoltar el meu clam,
el meu crit li arribà al cor.

= Llavors la terra s’estremí i tremolà, †
cruixiren els fonaments de les muntanyes,
trontollaren quan ell es va indignar.

= El seu respir treia glops de fum, †
li sortia de la boca un foc devorador,
tot ell llançava brases ardents.

- Decantà la volta del cel i baixà,
tenia sota els peus una negra nuvolada.

- Endut sobre les ales dels vents,
volava amb un querubí per carrossa.

- L’envoltava un pavelló de fosca,
aigua tenebrosa i espessa nuvolada;

- els núvols, davant el seu esclat,
es tornaven brases roents i calamarsa.

= El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada, †
l’Altíssim féu retrunyir la seva veu,
envià calamarsa i brases roents;

- dispersà els enemics disparant les seves fletxes,
se’n desféu llançant arreu els seus llamps.

- Llavors va aparèixer el fons del mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,

- quan ressonà el reny del Senyor,
el bufec terrible del seu respir.

- Des de dalt allargà la mà i m’agafà,
i em tragué fora de les aigües abismals;

- em salvà d’enemics poderosos,
d’adversaris més forts que no pas jo.

- Un mal dia es plantaren davant meu,
però el Senyor vingué a sostenir-me;

- em féu sortir a camp obert,
em salvà perquè m’estimava.

- El Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè tinc pures les mans,

- perquè he guardat els seus camins,
mai no m’he allunyat del meu Déu.

- Sempre tinc presents els seus preceptes,
mai no em desvio dels seus decrets;

- em porto amb ell honradament
i em guardo net de tota culpa.

- Així el Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè, als seus ulls, les meves mans són pures.

- Senyor, ets fidel amb qui és fidel;
honrat, amb l’home honrat;

- ets sincer amb el sincer,
però, amb el dolent, ets sagaç.

- Salves el poble humil
i fas abaixar els ulls als superbs.

- Tu, Senyor, ets llum de la meva llàntia,
claror en les meves nits, Déu meu.

- Fiant-me de tu, escometo els adversaris,
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.

= Els camins de Déu són justos, †
la paraula del Senyor és de bona llei;
és escut de tothom qui s’hi empara.

- Qui és Déu sinó el Senyor?
Quina roca hi ha, llevat del nostre Déu?

- És ell qui m’ha armat de valentia
i m’ha mostrat el camí just.

- Em dóna peus lleugers com els dels cérvols
i em manté invencible dalt dels cims.

- M’ensinistra les mans a combatre,
i els braços, a tensar la ballesta.

= Em salves amb el teu escut, †
em sosté la teva dreta,
em fa gran el teu favor.

- Eixamples els camins sota els meus peus,
i els meus passos no flaquegen.

- Persegueixo els enemics fins que els atrapo,
no torno sense haver-los abatut;

- els fereixo i no poden alçar-se,
cauen sota els meus peus.

- M’has cenyit de valentia per al combat,
doblegues sota meu els adversaris,

- fas fugir del meu davant els enemics,
i jo anorreo els qui em detesten.

- Criden auxili, i ningú no els salva;
clamen al Senyor, i no els respon;

- els desfaig com la pols al bat del vent,
els trepitjo com el fang dels carrers.

= M’alliberes dels avalots del poble †
i em fas sobirà d’altres nacions;
un poble que no coneixia es posa al meu servei.

- Els estrangers, així que em senten,
se’m sotmeten i m’obeeixen;

- desesmats i engrillonats,
s’acosten fent tentines.

- Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal,
sigui enaltit el Déu que em salva!

- Déu em concedeix de fer justícia
i sotmet els pobles al meu govern.

= Tu m’alliberes de l’assalt dels enemics, †
em fas triomfar dels qui s’alcen contra mi;
em salves dels homes violents.

- Per això et lloaré entre les nacions,
cantaré al teu nom, Senyor:

= «Ell dóna grans victòries al seu rei, †
es mostra fidel al seu Ungit,
a David i al seu llinatge per sempre.»

Segona Lectura

1a Tesalonic. 1,5-10

perquè el nostre evangeli s'ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant; i prou sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem enmig vostre. Però també vosaltres us heu fet imitadors nostres i del Senyor, acollint la Paraula enmig de moltes tribulacions, plens del goig de l'Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d'Acaia, ja que gràcies a vosaltres ha ressonat la paraula del Senyor; i no solament a Macedònia i Acaia, sinó que la fama de la vostra fe en Déu ha arribat a tot arreu, de manera que no cal que en diguem res més. Tots ells expliquen com va ser la nostra estada entre vosaltres i com us apartàreu dels ídols i us convertíreu a Déu, per servir només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d'entre els morts i que ens allibera de la indignació divina que ha de venir.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 22,34-40

Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:
-Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
Jesús li digué:
-Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes depenen d'aquests dos.
(Mc 12,35-37; Lc 20,41-44)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

El mestre de la Llei interroga a Jesús només per posar-lo a prova. Sovint passa a aquells que pensen que sempre tenen raó. Comença a discutir amb Jesús, buscant en ell alguna contradicció per demostrar que està equivocat. Acostumem a fer-ho amb els altres. Necessitem una "prova" per condemnar, per no ser amics, per convertir-nos en indiferents, que és el contrari d'estimar.
La pregunta que formula el mestre de la Llei és fonamental: "quin és el manament més gran de la Llei?". És fàcil en la confusió de la nostra vida relativitzar-ho tot, viure sense un manament clar, una prioritat i no moltes una darrere l'altre. Un manament no es pot reduir a la meva psicologia, sinó que l'obliga a adaptar-s'hi. En canvi, és fàcil que els meus sentiments, el meu benestar, es converteixin en un manament, és a dir, a ser la llei a la qual obeir. Per al Senyor hi ha una sola llei: la de l'amor. És un manament que salva els qui estimen i fa millor la vida dels qui són estimats. L'amor transforma la nostra vida molt més del que pensem, amb els nostres càlculs, els nostres dubtes, les nostres certeses, les moltes resignacions. L'Evangeli ens recorda l'essència de la fe i de la vida. L'Evangeli ens diu que l'essència de la fe és la unitat dels dos manaments: l'amor al proïsme és semblant a l'amor a Déu.
Aquesta identificació, òbviament, no disminueix ni l'un ni l'altre dels dos termes. La primacia de Déu és inconfusible, no obstant no es pot estimar Déu sense estimar el proïsme. Això vol dir que el camí per arribar a Déu necessàriament es creua amb el camí que porta als homes, sobretot als més febles. Ajudant-los a ells Déu és ajudat, defensant-los es defensa a Déu. I no només això. Déu no pretén competir amb l'amor dels homes. No insisteix en la reciprocitat, com faríem nosaltres. Jesús no ens diu "estimeu-me tal com jo us he estimat", sinó "estimeu-vos com jo us he estimat". I les disposicions del llibre de l'Èxode que ens són proposades, aclareixen aquesta perspectiva. Se'ns demana que acollim l'estranger (un manament clar que contrasta amb la mesquinesa i l'egoisme, dels quals neixen el tancament i la inhospitalitat), l'orfe i la vídua. Déu mateix s'ha posat al seu costat. Ell escolta el seu crit i farà justícia. D'aquests dos manaments en depèn no solament tota la Llei i els profetes, sinó també la vida sobre la nostra terra si volem que sigui de veritat digna per a tots.