Comparteix-Ho

XVI del temps ordinari
XVI del temps ordinari


Primera Lectura

Saviesa 12,13.16-19

Però tu vetlles per tothom i no hi ha cap altre déu a qui hagis de demostrar que has jutjat amb rectitud. Perquè ets fort, ets just, i perquè ets el sobirà de tots, tractes tothom amb clemència. Tan sols mostres la teva força a qui no creu en la plenitud del teu poder, i confons l'arrogància dels qui, coneixent-lo, gosen desafiar-lo. Tu disposes de la força, i per això jutges amb clemència i ens governes amb molt mirament. Tens el poder a l'abast sempre que vols.
Obrant així, has ensenyat al teu poble que el just ha de ser amic dels altres homes, i alhora has omplert els teus fills d'esperança, ja que els dónes l'oportunitat de penedir-se dels pecats.

Salm responsorial

Salm 85 (86)

Antífona

En hores de perill t’invoco, Senyor.

- Escolta, Senyor, i respon-me,
que sóc pobre i desvalgut.

- Guarda la meva vida,
que sóc un fidel teu.

- Salva, Déu meu, el teu servent,
que en tu confia.

- Apiada’t de mi, Senyor,
que a tu clamo tot el dia.

- Dóna aquest goig al teu servent;
a tu, Senyor, elevo la meva ànima.

- Tu, Senyor, ets indulgent i bo,
ric en l’amor per a tothom qui t’invoca.

- Senyor, escolta la meva pregària,
escolta la meva súplica.

- T’invoco en hores de perill
i sé que em respondràs.

- Entre els déus no hi ha ningú com tu, Senyor,
no hi ha gestes comparables a les teves.

= Tots els pobles que has creat, Senyor, †
vindran a prosternar-se al teu davant
i glorificaran el teu nom.

- Perquè tu ets gran, Senyor, i obres meravelles,
tu ets l’únic Déu.

- Ensenya’m, Senyor, la teva ruta,
i m’encaminaré en la teva veritat.

- Dóna’m un cor que no estigui dividit:
fes que veneri el teu nom.

- Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el cor,
glorificaré per sempre el teu nom:

- «L’amor que em tens és molt gran,
m’has salvat de la terra dels morts.»

= Déu meu, uns arrogants s’han alçat contra mi, †
una colla de violents que et tenen per no res
volen prendre’m la vida.

= Però tu, Senyor, Déu compassiu i benigne, †
lent per al càstig, fidel i ric en l’amor,
mira’m, apiada’t de mi.

- Dóna al teu servent la teva força,
salva el fill de la teva serventa.

= Dóna’m un senyal de la teva bondat, †
i els qui m’odien veuran, avergonyits,
que tinc en tu, Senyor, consol i ajuda.

Segona Lectura

Romans 8,26-27

Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 13,24-43

Després els proposà aquesta altra paràbola:
-Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
"-Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
"Ell els respongué:
"-Això ho ha fet un enemic.
"Els mossos li diuen:
"-¿Vols que anem a arrencar el jull?
"Ell els respon:
"-No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner."
(Mc 4,30-32; Lc 13,18-19)
Els proposà encara una altra paràbola:
-Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques.
(Lc 13,20-21)
Els digué una altra paràbola:
-Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.
(Mc 4,33-34)
Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta:
Obriré els llavis per parlar en paràboles,
proclamaré coses amagades des de la creació del món.
Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren:
-Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
Ell els digué:
-El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.
"Qui tingui orelles, que escolti.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Amb tres paràboles, el Regne és comparat primer a les espigues de blat obligades a viure amb el jull, després a una llavor molt petita, la de la mostassa, que no obstant esdevé un gran arbre i, finalment, a una miqueta de llevat capaç de fermentar una massa de farina. L'escolta d'aquestes paraules evangèliques provoca l'eixamplament del cor i de d'intel·ligència per discernir i viure l'experiència humana. La paràbola del jull ens ajuda a entendre la realitat del mal escampat pel món. L'amo del camp s'adona que un enemic ha sembrat el jull en el mateix lloc on havia sembrat la bona llavor. I quan els servents l'assabenten del què ha passat, l'amo impedeix tallar la mala herba que ha crescut des del començament.
Per què l'amo atura l'interès dels qui en definitiva només volien defensar el seu treball?. En el llibre de la Saviesa, es llegeix: "Tu disposes de la força, i per això jutges amb clemència... perquè els dónes l'oportunitat de penedir-se dels pecats". La justícia dels homes s'atura davant el misteri de la misericòrdia.
Aquesta paràbola, tan allunyada de la nostra lògica i dels nostres comportaments habituals, fonamenta una cultura de la pau. Avui, que assistim a la proliferació de tràgics conflictes locals i a la fàcil cursa de disparar al blanc (quan ens sentim més forts), és necessari proposar de nou aquesta paràbola evangèlica per afavorir -o si més no, no excloure- el diàleg i el pacte. Això no és signe de feblesa o consentiment. És concedir a cada home la possibilitat d'accedir al fons del propi cor per retrobar l'empremta de Déu i de la seva justícia. Això requereix la intel·ligència i, per què no, l'astúcia de mirar cara a cara el propi enemic i reconèixer-li la bona fe i el mateix desig sincer de pau. Això vol dir superar la lògica de l'enemic.
La paràbola no diu que no hi hagi enemics. Al contrari. Però indica una forma diversa de tractar amb ells: abans que una sega violenta, que arrisca d'arrancar també les plantes bones, és preferible esperar una selecció pacient. És una gran saviesa que conté una força increïble. Realment aquesta paraula de tolerància i de pau és similar al granet de mostassa i al grapat de llevat. Si la deixem créixer dins nostre i en el més profund de l'experiència humana, vencerà l'enemistat i l'esperit de guerra. La decisió de l'amo del camp, si s'accepta, pot transformar la humanitat sencera. El creixement de la planta dolenta no ens ha d'espantar. Allò que compta és fer créixer el més possible la planta bona. D'aquesta manera es consolida ja sobre la terra el Regne dels cels.