Comparteix-Ho

XIII del temps ordinari
XIII del temps ordinari
Record de sant Ireneu, bisbe de Lió i màrtir (+202): des d'Anatòlia va anar a França a predicar l'Evangeli.


Primera Lectura

2n Reis 4,8-11.14-16

Un dia que Eliseu passava per Xunem, una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d'aquell dia, cada vegada que passava per allí s'hi quedava a menjar. Ella va dir al seu marit:
-Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s'hi pugui retirar sempre que vingui.
Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. Però Eliseu insistia:
-Què podríem fer per ella?
Guehazí va respondre:
-Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell.
Eliseu va dir:
-Crida-la.
Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. Eliseu li digué:
-L'any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços.
Ella va respondre:
-Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa!

Salm responsorial

Salm 88 (89)

Antífona

Cantaré per sempre els favors del Senyor.

= Cantaré per sempre els teus favors, Senyor, †
d’una generació a l’altra
anunciaré la teva fidelitat.

- N’estic cert, el teu favor és indestructible,
mantens la fidelitat en el cel.

- «He fet aliança amb el meu elegit,
jurant a David, el meu servent:

- Establiré per sempre la teva dinastia,
mantindré per tots els segles el teu tron.»

- El cel celebra els teus prodigis, Senyor,
l’assemblea dels àngels canta la teva fidelitat.

- Qui és comparable al Senyor dalt dels núvols?
Qui és com el Senyor entre els fills de Déu?

- Déu és temible en el consell dels àngels,
més gran i terrible que tots els qui l’envolten.

- Qui és com tu, Senyor, Déu de l’univers?
Senyor poderós, al teu voltant tot és fidelitat.

- Domines l’arrogància de la mar,
amanseixes les onades quan s’encrespen.

- Esbocinares el cadàver de Rahab,
el teu braç potent va dispersar els enemics.

- Teus són els cels, teva és la terra;
has format el món i tot el que s’hi mou.

- Has creat el nord i el migdia;
el Tabor i l’Hermon aclamen el teu nom.

= El teu braç és poderós, †
és forta la teva mà,
sublim, la teva dreta.

- El dret i la justícia sostenen el teu tron,
la fidelitat i l’amor et precedeixen.

- Feliç el poble que t’aclama, Senyor,
caminarà a la llum de la teva mirada,

- celebrarà el teu nom tot el dia,
es gloriarà de la teva bondat.

- Tu ets l’esplendor de la nostra força:
perquè ens estimes, podem aixecar el front.

- És del Senyor l’escut que ens protegeix,
el nostre rei és del Sant d’Israel.

= Un dia, en una visió, vas parlar als teus fidels: †
«He posat un noi per damunt d’un guerrer,
he enaltit un jove del poble.

- M’he fixat en David, el meu servent,
i l’he ungit amb l’oli sant:

- la meva mà el sostindrà per sempre,
el meu braç el farà invencible.

- »No l’agafarà de sorpresa l’enemic
ni el venceran els injustos;

- davant d’ell desfaré els adversaris,
derrotaré els qui l’odien.

- »La meva fidelitat i el meu amor seran amb ell,
en el meu nom aixecarà el seu front;

- estendré als mars el seu poder,
a les aigües abismals el seu domini.

- »Ell em dirà: “Ets el meu pare,
el meu Déu i la roca que em salva.”

- I jo el faré el meu primogènit,
l’altíssim entre els reis de la terra.

- »Mantindré per sempre el meu amor,
la meva aliança amb ell serà perpètua.

- Establiré per sempre la seva dinastia,
el seu tron durarà com el cel.»

- «Si els seus fills s’apartaven de la meva llei
i no seguien els meus decrets,

- si violaven els meus preceptes
i no guardaven els meus manaments,

- els demanaré comptes de les seves culpes amb la vara,
dels seus pecats amb flagells.

- »Però a ell no li prendré el meu amor,
no em desdiré de la meva fidelitat;

- no trencaré la meva aliança,
no violaré les meves promeses.

- »D’una vegada per sempre
juro per la meva santedat de no enganyar David:

- ”La seva dinastia es perpetuarà,
el seu tron subsistirà davant meu com el sol,

- es mantindrà per sempre com la lluna,
testimoni fidel dalt dels núvols.”»

- Però ara, disgustat amb el teu Ungit,
l’abandones i el rebutges;

- trenques l’aliança amb el teu servent,
li tires per terra la corona.

- Li derroques totes les muralles
i arrases les seves fortaleses;

- tots els vianants el saquegen
i l’escarneixen els veïns.

- Alces el braç dels seus adversaris,
omples de goig tots els seus enemics;

- i a ell li esmusses l’espasa,
ja no el sostens en el combat.

- Has esfondrat la seva glòria,
has fet caure per terra el seu tron;

- escurces els seus anys de joventut,
i la vergonya li fa de mantell.

- Senyor, fins quan estaràs amagat
i el teu enuig cremarà com el foc?

- Recorda com n’és, de breu, la meva vida.
Són no res els homes que has creat.

- Quin home podrà viure sense conèixer la mort?
Qui s’escaparà del poder del seu reialme?

- On són, Senyor, els favors d’altre temps,
que havies jurat a David per la teva fidelitat?

- Recorda, Senyor, l’oprobi dels teus servents.
Són molts els pobles que suporto dintre meu.

- Els teus enemics insulten, Senyor,
insulten les petjades del teu Ungit.

- Beneït sigui el Senyor per sempre.
Amén, amén.

Segona Lectura

Romans 6,3-4.8-11

¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? En efecte, pel baptisme hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist, per l'acció de la glòria del Pare, va ressuscitar d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 10,37-42

"Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.
"Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi". Jesús demana als seus deixebles un amor radical molt més gran i més profund que el que s'acostuma a tenir als propis parents. Només qui té aquest amor és "digne" del Senyor. Fins a tres vegades en poques línies es repeteix: "ser digne de mi"; una insistència que contrasta amb les paraules del centurió que repetim en cada celebració eucarística: "Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva". En efecte, qui pot dir-se digne d'acollir el Senyor? Només cal fer una mirada realista a la vida de cadascú de nosaltres per adonar-nos de la nostra poca cosa i del nostre pecat. Ser deixebles de Jesús no és fàcil ni es pot donar per descomptat, i no és fruit del naixement o la tradició. Es tracta d'una opció personal que se'ns demana. L'Evangeli ens diu quina és l'autèntica dimensió d'aquesta opció. Els deixebles de Jesús són els qui comparteixen la seva persona i el seu destí, fins a identificar-se totalment amb ell. En aquest sentit el deixeble es troba a si mateix quan troba Jesús.
És el significat de les paraules que segueixen: "Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà". És una de les frases de Jesús més repetida (fins a sis vegades en els Evangelis). Òbviament la primera comunitat cristiana n'havia comprés la seva importància i la veia realitzada en el mateix Jesús. Ell ha "trobat" la seva vida (en la resurrecció) "perdent-la" (gastant-la fins a la mort a la creu). És exactament el contrari del pensament habitual de tantes persones que es pensen ser feliços quan guarden per a si mateixos la seva vida, el seu temps, les seves riqueses, els seus interessos.
Les indicacions als deixebles en missió acaba amb algunes consideracions sobre l'acollida a ells reservada. És natural que l'enviat esperi ser acollit per aquells a qui és enviat. El mateix Jesús ho anuncia i en subratlla les raons de fons: "Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat". En aquests versets es condensa el perquè de la dignitat del deixeble: la seva total dependència del Senyor, fins al punt que la seva presencia significa la del mateix Jesús. És obvi que es tracta de d'acollir el deixeble com a "profeta", és a dir com aquell que porta l'Evangeli, que no anuncia les seves paraules sinó la Paraula de Déu. La recepció de la Paraula és la recompensa que el Senyor promet a aquells que acullen els seus deixebles. Jesús, als deixebles, els anomena "petits": el deixeble no posseeix ni or ni plata, no porta cap bossa ni té dues túniques, i ha de caminar sense sandàlies ni bastó (Mt 10,9-10). La seva única riquesa és l'Evangeli, davant del qual és petit i totalment dependent. Aquesta riquesa l'hem d'acollir; aquesta riquesa l'hem de comunicar.