LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Diumenge de Pentecosta
Diumenge de Pentecosta
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 31 de maig

Diumenge de Pentecosta
Diumenge de Pentecosta


Primera Lectura

Fets dels Apòstols 2,1-11

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Meravellats i estupefactes, deien:
-¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.

Salm responsorial

Salm 103 (104)

Antífona

Senyor, Déu meu, que n’ets de gran!

- Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran!

- Vas revestit d’honor i majestat,
t’embolcalla la llum com un mantell.

- Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t’has bastit un palau.

- Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.

- Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen.

- Assentares la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.

- La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.

- Les vas amenaçar i fugiren a l’instant,
esverades de sentir el retruny del teu tro;

- pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;

- els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.

- De les fonts en fas brollar torrents
que s’escolen entre les muntanyes.

- Els animals feréstecs s’hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.

- A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.

- Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;

- fas néixer l’herba per al bestiar
i les plantes al servei de l’home:

- fas sortir el pa de la terra
i el vi que alegra el cor dels homes;

- amb l’oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor.

- El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà;

- allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa hi habita la cigonya.

- Els cabirols van per l’alta muntanya,
als roquissars s’hi refugien les fagines.

- Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s’ha de pondre.

- Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;

- els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar.

- Quan fas sortir el sol, es retiren
i s’ajacen als seus caus;

- i l’home se’n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.

= Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! †
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.

= Mireu el mar, immens per totes bandes; †
són incomptables els animals que s’hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;

- tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.

- Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps:

- els el dónes, i ells l’arrepleguen;
obres la mà, i se sacien de béns.

= Però si deixes de mirar-los, s’esparveren; †
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.

- Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra.

- Glòria al Senyor per sempre!
Que s’alegri el Senyor de la seva obra!

- Ell fa tremolar la terra quan la mira,
toca les muntanyes i s’hi aixequen glops de fum.

- Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

- Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.

= Que desapareguin de la terra els pecadors, †
i no hi quedi rastre dels injustos.
Beneeix el Senyor, ànima meva.

Segona Lectura

1a Corintis 12,3-7.12-13

Per això us faig saber que ningú que parli mogut per l'Esperit de Déu no diu: "Maleït sigui Jesús", i que tampoc ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant.
Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots. El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si no reneixes de l’aigua i de l’Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 20,19-23

Al capvespre d'aquell mateix dia -que era el primer de la setmana, el diumenge-, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m’ha enviat a portar la bona nova als pobres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts" (Ac 2,1). Havien passat cinquanta dies des de la Pasqua i cent vint seguidors de Jesús (els Dotze amb el grup de deixebles, juntament amb Maria i les altres dones) estaven reunits al cenacle, com feien habitualment. Des de Pasqua, no havien deixat de reunir-se per pregar, escoltar les Escriptures i viure en fraternitat. Aquesta tradició apostòlica no s'ha trencat des d'aquell dia fins avui. No només a Jerusalem, sinó a moltes altres ciutats del món, els cristians segueixen reunint-se "tots junts en un mateix lloc" per a escoltar la Paraula de Déu, per alimentar-se amb la Paraula de Déu, per nodrir-se del pa de la vida i per seguir vivint junts en la memòria del Senyor.
Aquell dia va ser decisiu per als deixebles a causa dels esdeveniments que van ocórrer dins el cenacle, i també a fora. Explica el llibre dels Fets dels Apòstols que a la tarda "com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor" que omplí la casa on es trobaven els deixebles. Dins del cenacle els deixebles van experimentar un veritable terratrèmol que, malgrat ser principalment interior, els va afectar visiblement, a tots ells i a allò que els envoltava. Van veure unes "llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües". Va ser per a tots -els apòstols, els deixebles i les dones- una experiència que els va canviar profundament.
El terratrèmol interior que havia canviat el cor dels deixebles no podia deixar de reflectir-se també fora del cenacle. Aquella porta tancada va ser finalment oberta, i els deixebles van començar a parlar a la multitud allí reunida. La llarga i detallada llista de pobles indica la presència del món sencer: hi són representats tots els pobles. I mentre els deixebles de Jesús parlen, tots els comprenen en la seva pròpia llengua: "com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?", pregunten admirats. Des d'aquell dia l'Esperit del Senyor començava a superar límits que semblaven infranquejables. La Pentecosta posava fi a Babel. L'Esperit Sant inaugurava un temps nou, el temps de la comunió i la fraternitat. A Jerusalem -entre el cenacle i la plaça- comença l'Església: els deixebles, plens de l'Esperit Sant, vencen la por i comencen a predicar. Jesús els havia dit: "Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà a la veritat sencera" (Jn 16,13).
L'Esperit ha vingut, i des d'aquell dia continua guiant els deixebles pels camins del món. L'apòstol Pau, en la seva Carta als Gàlates, escriu: "els fruits de l'Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix" (Ga 5,22). D'aquests fruits, en té necessitat el món sencer. La Pentecosta és l'inici de l'Església. L'Esperit Sant ha estat vessat sobre nosaltres perquè sortim del nostre tancament per testimoniar l'amor del Senyor i anunciar el seu Evangeli a tota criatura fins als confins de la terra.
TEMPS ORDINARI

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.