Comparteix-Ho

II de Quaresma


Primera Lectura

Gènesi 15,5-12.17-18

Després el Senyor va fer sortir Abram fora de la tenda i li digué:
--Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència.
Abram va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia. Després li va dir:
--Jo sóc el Senyor, que t'he fet sortir d'Ur de Caldea per donar-te aquest país en possessió.
Abram preguntà:
--Senyor, Déu sobirà, com puc saber que l'he de posseir?
Ell va respondre:
--Porta'm una vaca, una cabra i un moltó, tots de tres anys, una tórtora i un colomí.
Abram els hi va dur, els partí per la meitat i va posar cada meitat enfront de l'altra, però no va partir els ocells. Uns voltors es volien abatre sobre els cossos morts, però Abram els allunyava.
Quan el sol estava a punt de pondre's, Abram va caure en un son profund, i es va apoderar d'ell una esgarrifança i una gran obscuritat. Quan el sol s'hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc van passar entre els animals partits. Aquell dia el Senyor va fer una aliança amb Abram tot dient:
--Dono aquest país als teus descendents, des del torrent d'Egipte fins al gran riu, el riu Eufrates:

Salm responsorial

Salm 26 (27)

Antífona

Senyor, no t’amaguis lluny de mi.

- El Senyor m’il•lumina i em salva:
qui em pot fer por?

- El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir?

- Quan m’envesteix la gent malvada
per devorar-me sencer,

- són ells, els enemics, els meus rivals,
els qui ensopeguen i cauen.

- Ni que acampi contra mi tot un exèrcit,
el meu cor no tindrà por;

- per més que em declarin la guerra,
jo em sentiré confiat.

- Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:

- poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,

- per fruir-hi de l’encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.

- Ell m’amaga al seu recer
el dia de la desgràcia;

- m’encobreix al fons de la seva tenda,
em porta dalt la roca inaccessible.

- I ara aixeca el meu cap
sobre els enemics que m’envolten;

= a casa d’ell ofereixo sacrificis, †
ofereixo sacrificis de victòria,
himnes i càntics en honor del Senyor.

- Escolta, Senyor, escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.

= Tu em parles dintre el cor i em dius: †
«Busqueu la meva mirada!»
Buscar-la és el que vull, Senyor.

= No m’amaguis la mirada, †
no t’indignis fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut.

- No em deixis abandonat,
Déu meu, salvador meu.

- Si mai m’abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria.

= Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, †
guia’m per camins planers,
lluny dels qui em detesten.

= No em deixis a mercè dels adversaris: †
es presenten falsos testimonis
que respiren violència.

- N’estic cert, fruiré en el país de la vida
de la bondat que em té el Senyor.

= Espera en el Senyor; †
sigues fort, que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor.

Segona Lectura

Filipencs 3,17-4,1

Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.
Així, doncs, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos ferms en el Senyor, estimats meus.

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Lluc 9,28-36

Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.
Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

L'Evangeli que hem escoltat ens presenta Jesús mentre puja a la muntanya amb els tres deixebles més units a ell: Pere, Jaume i Joan. També nosaltres avui som conduits a un lloc alt, més alt que el lloc en el qual ens tenen lligats els nostres costums egoistes i mesquins. La litúrgia del diumenge no és un precepte ni la realització d'un ritus, sinó un espai on som arrencats del nostre egocentrisme i portats més amunt. Diu l'Evangeli: els "va prendre amb ell", és a dir, els va arrencar de si mateixos per vincular-los a la seva vida, a la seva vocació, a la seva missió, al seu camí. Aquell dia els va portar a la muntanya a pregar. No coneixem la profunditat i la força dels sentiments de Jesús en aquells moments, però la descripció de la transfiguració ens fa "veure", o almenys intuir, què sentia Jesús. L'evangelista escriu que "Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant" (Lc 9,29). La mutació del seu rostre va ser tan extraordinària que fins i tot es reflectí en el vestit. Aquell dia la pregària, més enllà que amb el Pare, va ser un col·loqui amb Moisès i Elies sobre la "partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem". Potser Jesús, en una ràpida síntesi, va veure tota la seva història, intuint-ne també la tràgica fi. Els deixebles estaven al seu costat, vençuts per la son. Van fer tot el possible per no adormir-se: es van mantenir desperts i van veure la glòria de Déu, van comprendre qui era Jesús i la seva relació amb el Pare. Realment valia la pena seguir fixant l'atenció en aquell rostre, tan diferent del dels homes. Dels llavis de Pere van sortir unes paraules de gratitud i estupor: "Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies". Segurament el que deia era fora de tota lògica, però aquella visió l'havia colpit. Un núvol va cobrir els tres deixebles, que s'esglaiaren. En aquell moment van sentir una veu que venia del cel i deia: "Aquest és el meu fill, el meu elegit, escolteu-lo". Dins el núvol i en els moments de por se sent amb claredat una veu, aquesta veu és l'Evangeli que ens indica aquell en qui dipositar la nostra esperança. De sobte, en obrir els ulls, tots tres veieren només Jesús. En efecte, només Jesús es mestre de vida, només ell pot salvar-nos. Va ser, sens dubte, una experiència difícil de creure per a aquells tres pobres deixebles, però pot ser també la nostra si ens deixem portar per Jesús, que ens treu de l'egoisme per atraure'ns a la seva mateixa vida. Participarem de realitats i sentiments més grans, i coneixerem una manera diferent de viure. La nostra vida i el nostre cor es transfiguraran, ens assemblarem cada vegada més a Jesús. L'apòstol Pau ho recorda als filipencs: Jesús, el Senyor, "transfigurarà el nostre pobre cos per fer-lo semblant als seu cos gloriós" (Fl 3,20). La transfiguració és la ruptura dels límits, és contemplar la bondat del Senyor, els seus vastos horitzons, la profunditat de les exigències de l'Evangeli.