Comparteix-Ho

Festa dels apòstols Simó de Canà, anomenat el Zelós, i Judes, que rebé el sobrenom de Tadeu.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 6,12-16

Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols: Simó, que anomenà també Pere, Andreu -el seu germà-, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Avui l'Església recorda els apòstols Simó i Judes. Simó és anomenat també el "Zelós" probablement perquè formava part del grup antiromà dels zelotes que practicaven la violència. Segons la tradició hauria predicat l'Evangeli a Samaria, a Mesopotàmia i hauria mort a Pèrsia. Judes, conegut amb el sobrenom de Tadeu que significa "magnànim", és l'apòstol que en el l'últim sopar demana a Jesús perquè es manifesta només als deixebles i no al món. El seu nom apareix en el darrer lloc en la llista dels apòstols. La tradició l'assenyala com l'autor de la carta del mateix nom adreçada als convertits del judaisme. No es coneix gairebé res de la seva vida. Però per això no és menys important que els altres. En l'Església no compta la notorietat, sinó la comunió amb el Senyor i amb els germans. Per desgràcia, de vegades en la comunitat passa el que passava també entre els apòstols, que discutien sobre qui era el primer. En l'Església l'únic primer lloc que s'ha de perseguir és el de l'amor i per tant el del servei generós i gratuït. Jesús ha cridat els apòstols pel nom, per subratllar que el seu amor és el que confereix la dignitat als deixebles. I gràcies a l'amor que Jesús ens té neix el que ha de regnar entre els deixebles, l'amor fratern que és la raó per la quals els altres creuen en el Senyor. El nom, en la mentalitat bíblica, no és només un mitjà útil per cridar-se els uns als altres, és molt més que això, significa la història, el cor, la vida de cada persona. La crida del Senyor és també el canvi del nom, és a dir la transformació del cor i el do d'una nova vocació. Així, per exemple, Simó esdevé Pere, o sigui roca, fonament. Rebre el nom significa en primer lloc ser estimat per Déu i després rebre d'ell una nova missió. La coneixença pel nom és un dels tresors més preciosos de la vida. També de la vida simplement humana. El Senyor l'exalta encara més: conèixer-nos i cridar-nos pel nom és el signe d'un amor que porta el segell de Déu. En aquest horitzó és encara més clara la dimensió de la familiaritat que ha de caracteritzar la vida dels deixebles que s'ha d'estendre a tots, començant pels pobres. Així doncs, no és poca cosa acostumar-se a cridar els pobres pel seu nom. És difícil que això passi. Però hi ha un vincle entre el nom dels deixebles i el dels pobres. És el do de ser tots fills estimats de Déu, cadascun amb el seu propi nom.