Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home. Llegir més
Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ezequiel 16,1-15.60.63
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
-Fill d'home, fes veure a Jerusalem que n'és, d'abominable, tot el que ha fet. Digues-li: "Això et fa saber el Senyor Déu a tu, Jerusalem: Pel que fa al teu origen i a la teva naixença, ets del país de Canaan. El teu pare era amorreu, i la teva mare, hitita. Quan vas néixer, no et tallaren el cordó, no et netejaren amb aigua, no et fregaren amb sal ni et van faixar amb bolquers. Ningú no es va compadir de tu ni et va fer, per llàstima, cap d'aquestes feines. El dia que vingueres al món et van llançar al mig del camp, de fàstic que feies.
"Tot passant vora teu et vaig veure espeternegant i bruta de sang, i aleshores et vaig dir: 'Viu!' I et vaig fer tan nombrosa com les herbes del camp. Vas créixer i et convertires en una dona molt bonica: se't formaren els pits i et va sortir el pèl, però anaves tota nua.
"Passant de nou vora teu et vaig mirar: tenies l'edat de l'amor. Aleshores vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig jurar fidelitat, vaig fer una aliança amb tu, i vas ser meva. Ho dic jo, el Senyor Déu. Et vaig banyar, vaig netejar-te la sang que et cobria i et vaig ungir amb oli perfumat. Després et vaig posar un vestit brodat, unes sandàlies de pell fina, una faixa de lli i un mantell de seda. Et vaig engalanar amb joiells: braçalets, un collaret, arracades, un anell al nas i una diadema magnífica al front. Vas quedar engalanada amb or i plata i vestida de lli, de seda i de teles brodades. T'alimentaves amb flor de farina, mel i oli; et tornares d'allò més bella i vas arribar a la reialesa. Llavors la fama de la teva bellesa es va escampar entre les nacions: eres perfecta, tenies l'esplendor amb què jo t'havia adornat. Ho dic jo, el Senyor Déu.
"Però vas confiar en la teva bellesa i, valent-te de la teva anomenada, et prostituïres oferint-te al primer que passava, dient-li: 'Tot és per a tu!' Però encara recordaré l'aliança que vaig concloure amb tu quan eres jove i faré amb tu una aliança eterna. Així, quan ho recordis, quedaràs avergonyida. En la teva confusió, no gosaràs obrir la boca, quan vegis que et perdono tot el que has fet. T'ho dic jo, el Senyor Déu."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta descriu la història de l'aliança de Déu amb el seu poble a través de la metàfora d'un rei que recull una nena acabada de néixer i abandonada al mig del camp, i en té cura i l'educa fins a convertir-la en reina no obstant es prostitueixi amb d'altres homes. El profeta, amb aquesta metàfora, vol que Israel sigui conscient del seu pecat i sobretot de com n'és de gran l'amor que rep de Déu. La tristesa de l'exili en el qual Israel es troba, no és altra cosa que la conseqüència amarga de la traïció a l'aliança amb Déu. Si Israel vol demanar a Déu que vingui a ajudar-lo, ha de reconèixer el seu pecat i la pròpia incapacitat per sortir del pecat amb les seves pròpies forces. La història sencera d'Israel -encara que el poble ho oblidi sovint- porta l'empremta de l'amor de Déu que no abandona el seu poble malgrat les traïcions constants. És molt bonica la descripció de com el Senyor es commou a mesura que la nena creix. Descriu així la dimensió de l'amor de Déu que ens acompanya al llarg dels anys i troba en tot moment la manera d'ajudar-nos i fer-nos créixer. La repetició en el relat de la frase "tot passant vora teu et vaig veure", mostra la continuïtat d'un amor que veu i no passa de llarg, al contrari s'atura i proporciona l'ajuda de la qual tenim necessitat. Les paraules del profeta mostren no només la continuïtat de la misericòrdia de Déu per al seu poble i per a cada un de nosaltres, sinó també l'adaptació d'aquesta misericòrdia a les diferents edats de la vida, a les diferents situacions en les quals ens trobem. L'amor del Senyor no és un amor qualsevol. És un amor que veu, un amor que es commou, un amor que escruta la nostra vida molt més profundament del que fem i podem.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
