Memòria de santa Clara d'Assís (+1253), deixebla de sant Francesc en el camí de la pobresa i de la senzillesa evangèlica. Llegir més
Memòria de santa Clara d'Assís (+1253), deixebla de sant Francesc en el camí de la pobresa i de la senzillesa evangèlica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ezequiel 2,8-3,4
En canvi, tu, fill d'home, escolta el que et dic. No siguis rebel com aquest poble, que és rebel. Obre la boca i menja't això que et dono.
Llavors vaig veure una mà que m'oferia un llibre en forma de rotlle. El desplegà davant meu: estava escrit a banda i banda i era ple de lamentacions, gemecs i planys.
I em va dir:
-Fill d'home, menja això que reps. Menja't aquest escrit i vés a parlar a Israel.
Jo vaig obrir la boca, i em va fer menjar aquell rotlle, mentre em deia:
-Fill d'home, empassa-te'l, i que t'ompli les entranyes, aquest rotlle que ara et dono.
Me'l vaig menjar, i a la boca m'era dolç com la mel.
Després em digué:
-Ara tu, fill d'home, vés a trobar els d'Israel i porta'ls el meu missatge.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta rep de Déu la missió a través d'una mena de litúrgia sacramental. En primer lloc, el Senyor demana a Ezequiel d'escoltar i obeir: "Tu, fill d'home, escolta el que et dic. No siguis rebel". Ell no sap encara quina serà la missió que el Senyor li vol confiar, però la condició prèvia és l'obediència a la Paraula del Senyor. Davant el Senyor som cridats, abans que a tota altra cosa, a acollir la seva paraula i a posar-la en pràctica. Aquest és el sentit de la fe. Arribem a ser creients quan ens confiem a la Paraula del Senyor, l'escoltem atentament i la posem en pràctica amb fidelitat. És el que fa de nosaltres creients i per això profetes, comunicadors de la Paraula del Senyor. Sense aquesta disposició a escoltar -que requereix de la humilitat de qui es confia a una altra persona- no és possible rebre cap missió. Podríem dir que la confiança en Déu no és només la condició de la missió, sinó l'essència mateixa de la fe. El profeta veu la mà de Déu que s'estén i li ofereix un llibre en forma de rotlle escrit a banda i banda. Es tracta d'un pergamí escrit per tots dos costats. El rotlle conté el que el Senyor vol que sigui notificat i arribi al més profund del cor i de la carn mateixa del profeta. I el profeta ha d'alimentar-se d'aquest rotlle. Ha de ser el seu autèntic aliment. L'ha de menjar, com qui menja pa: "Fill d'home, menja això que reps. Menja't aquest escrit i vés a parlar a Israel". El profeta no ha de parlar per pròpia iniciativa, ni tampoc ha estat cridat a repetir una lliçó abstracta o a propagar una teoria. Ha de nodrir-se de les Sagrades Escriptures fins a convertir-se ell mateix en paraula viva. Ha de comunicar la Paraula de Déu amb la seva existència, amb el seu propi comportament. I d'aquesta manera el profeta demostra la seva autoritat. El rotlle escrit a banda i banda significa la lectura espiritual, llegir les paraules de la Bíblia vinculant-les a la vida quotidiana: darrere del sentit literal del que està escrit, hi ha l'espiritual, allò que el text diu a la meva vida, a la vida de la comunitat per poder canviar el món en el sentit volgut per Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
