Memòria dels primers màrtirs de l'Església de Roma durant la persecució de Neró. Llegir més
Memòria dels primers màrtirs de l'Església de Roma durant la persecució de Neró.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amós 3,1-8.11-12
"Gent d'Israel, la família que jo, el Senyor, vaig fer pujar d'Egipte, escolteu les paraules que jo pronuncio contra vosaltres:
"Entre totes les nacions de la terra,
tan sols us vaig escollir a vosaltres.
Per això mateix us demano comptes
de totes les vostres culpes."
¿Poden dos homes començar junts un viatge
si abans no s'han posat d'acord?
¿Rugeix el lleó enmig del bosc
si no ha trobat cap presa?
¿Crida el seu cadell des de l'amagatall
si no ha caçat res?
¿Cau l'ocell en un parany
sense un esquer que l'hi porti?
¿Salten de terra els filats
si no hi ha res per capturar?
¿Toca a la ciutat el corn de guerra
sense que la gent s'alarmi?
¿Passa cap desgràcia a la ciutat
que no vingui de la mà del Senyor?
Doncs bé, el Senyor Déu no fa res
sense revelar el seu designi secret als seus servents, els profetes.
Quan un lleó rugeix,
qui no s'esglaia?
Quan parla el Senyor Déu,
qui no transmetrà el seu missatge?
Ara, doncs, això diu el Senyor Déu:
"Cauran desastres al teu damunt i sobre el país que t'envolta:
s'enduran les teves riqueses
i saquejaran els teus palaus."
Això diu el Senyor:
"Com el pastor no pot arrencar
de la boca del lleó
més que dues potes o un tros d'ovella,
així també passarà amb els israelites
que viuen a Samaria
entre divans luxosos i llits encoixinats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El tema de l'elecció del poble per part de Déu és central en la predicació profètica, com també ho és en la predicació cristiana. Déu és la font de la salvació tant del seu poble com de tots els pobles de la terra. El profeta, a través de set exemples, impulsa a llegir en profunditat la història que el poble ha viscut i els signes que li han esta enviats. La Paraula de Déu és comparada al rugit d'un lleó: és una força interior que surt amb una energia irrefrenable, provocant inevitablement l'efecte pel què ha estat enviada. Déu ha elegit el poble d'Israel per destinar-lo a la missió d'anunciar la seva Paraula fins als límits de la terra. Per tant, no és una aliança tancada. Al contrari, és per a tots els pobles, com diran repetidament els profetes. La vinguda de Jesús fa que aquesta perspectiva universal arribi al seu punt més alt. Déu ens ha elegit -sense que aquest fet anul·li l'opció pel poble d'Israel- perquè rebem la seva Paraula i ens convertim en els seus anunciadors i testimonis arreu del món. Aquesta Paraula -la de Déu, no la nostra-, precisament per la missió que ha de dur a terme, té una força irresistible que va més enllà dels límits dels creients. Si Déu ha parlat, diu Amos, qui no pot profetitzar? Quan Déu parla, si l'escoltem, no podem deixar de ser profetes en aquest món. L'última paraula d'Amos ens desafia a una nova responsabilitat: "Quan parla el Senyor Déu, qui no transmetrà el seu missatge?"
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
