Memòria de sant Pau VI, papa, mort el 1978 Llegir més
Memòria de sant Pau VI, papa, mort el 1978
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 25,13-21
Alguns dies més tard, el rei Agripa i Bernice van arribar a Cesarea per saludar Festus. Com que s'hi van estar bastants dies, Festus va exposar al rei el cas de Pau. Li digué:
-Tinc aquí un home que Fèlix va deixar a la presó. Quan vaig anar a Jerusalem, es van presentar els grans sacerdots i els notables dels jueus a demanar-me que el condemnés. Jo els vaig respondre que els romans no tenen per norma de condemnar un acusat abans d'acarar-lo amb els qui l'acusen i donar-li la possibilitat de defensar-se. Ells, aleshores, van venir amb mi aquí a Cesarea i, sense cap dilació, l'endemà mateix em vaig asseure al tribunal i vaig ordenar que portessin l'acusat. Els acusadors, un cop hagueren comparegut, no van presentar contra ell cap càrrec sobre els delictes que jo hauria sospitat. Tan sols mantenien amb ell algunes controvèrsies sobre la seva religió i sobre un tal Jesús que ha mort, i que Pau afirmava que encara viu. Jo, per la meva part, em trobava indecís sobre aquestes qüestions, i vaig dir-li si estaria disposat a anar a Jerusalem per ser-hi judicat sobre les acusacions presentades. Però Pau va interposar una apel·lació perquè el seu cas fos reservat a la jurisdicció de l'emperador, i he ordenat que continuï pres fins que el pugui enviar al Cèsar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc introdueix aquí la compareixença de Pau davant del rei Agripa i la seva germana Berenice, que havien anat a Cesarea per saludar Festus, el procurador romà. Festus resumeix el procés al rei. Amb una gran agudesa el procurador va al nucli del problema: Pau, l'acusat, afirma que un tal Jesús, que als jueus els consta que és mort, és viu. Aquest era precisament el centre de la predicació de l'apòstol, com de fet es desprèn de totes les seves cartes: la mort i la resurrecció de Jesús són el centre de l'Evangeli que Pau comunica. Aquest anunci era del tot nou: amb la resurrecció de Jesús la vida dels homes ja no roman tancada en l'horitzó terrenal, sinó que s'obre a un nou, impensat i potser impensable, horitzó. És el do més gran que Déu hagi pogut fer a la humanitat, fins al punt que la nit del Dissabte Sant, l'Església canta "feliç culpa" la d'Adam, que ha permès la vinguda del Salvador. Pau, per comunicar aquesta esperança, cor de l'Evangeli de Jesucrist, ha afrontat dificultats i perills de tota mena i ara també un llarg procés. Ell forma part del grup dels primers deixebles que han donat la vida per donar testimoni de la resurrecció del Senyor. Molts altres, al llarg dels segles, han seguit aquest mateix camí.. Aquests germans i germanes són tots davant nostre per mostrar-nos el valor i la força de l'amor de Crist que porta a donar la pròpia vida pel Senyor i pels germans.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
