Pregària amb els sants

Comparteix-Ho

Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 20,28-38

Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha fet encarregats perquè pastureu l'Església de Déu, que ell va adquirir amb la sang del seu propi Fill.
"Sé que després de la meva partença s'introduiran enmig vostre llops ferotges que no planyeran el ramat. Fins i tot d'entre vosaltres sortiran homes que propagaran doctrines de perdició per arrossegar els deixebles darrere d'ells. Per tant, estigueu alerta i recordeu que durant tres anys, de nit i de dia, no he parat d'exhortar amb llàgrimes cada un de vosaltres.
"Ara us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia, que té prou poder per a edificar i donar l'heretat a tots els qui ha santificat.
"De ningú no he desitjat plata ni or ni vestits; vosaltres mateixos sabeu que aquestes meves mans han guanyat allò que necessitàvem jo mateix i els qui anaven amb mi. Sempre us he mostrat que convé de treballar així per no escandalitzar els febles, recordant les paraules de Jesús, el Senyor, quan digué: "Fa més feliç donar que rebre."
Després de dir aquestes paraules, Pau s'agenollà i va pregar amb tots ells. Llavors tothom esclatà en plors, i se li tiraven al coll i el besaven, afligits sobretot perquè els havia dit que ja no el tornarien a veure. Després el van acompanyar fins a la nau.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Pau exhorta els ancians d'Efes a vetllar per ells mateixos, tal com ell havia fet, sense estalviar esforços. Els recorda: "de nit i de dia, no he parat d'exhortar amb llàgrimes cada un de vosaltres" (v. 31). Són paraules molt sentides que demostren un amor extraordinari. Ell sap que la vida cristiana, inclosa la dels pastors, no és simplement fruit de la bona voluntat dels individus. És el Senyor que dóna la força i la saviesa per viure segons l'Evangeli. Per això els diu: "Us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia". És sorprenent que l'apòstol no confiï la Paraula als ministres, sinó els ministres a la Paraula. Confiar-los a la Paraula significa que són cridats a posar la seva fe i la seva esperança en la Paraula de Déu i no en ells mateixos. Pau va acabant el seu discurs recordant la seva relació personal amb els pobres: els ajudava amb el treball de les seves mans. No ha desitjat per a ell cap riquesa i s'ha mantingut amb el seu treball. Reafirma que el primer deure del cristià és "sostenir" els "dèbils". És la primera vegada que en el Nou Testament s'utilitza la paraula "dèbil" (asténos, és a dir sense força, sense vigor) per indicar genèricament els pobres. D'alguna manera Lluc sintetitza la seva doctrina sobre la misericòrdia cristiana. El verb "sostenir" significa "tenir cura", sentir-se personalment responsable envers els més dèbils. I aquí Lluc afegeix una esplèndida "dita" de Jesús amb la que Pau resumeix tota la vida del creient: "Fa més feliç donar que rebre". Jesús havia dit: "doneu i us donaran" (Lc 6,38). La Didaché, recull aquest ensenyament quan escriu: "Dóna a qualsevol que et demani i no esperis la restitució. De fet, el Pare vol que els seus dons siguin donats a tothom. Feliç el qui dóna, segons el precepte, perquè aquest és incensurable".