Memòria de sant Felip Neri (+1595), "apòstol de Roma" Llegir més
Memòria de sant Felip Neri (+1595), "apòstol de Roma"
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 20,17-27
Des de Milet, Pau va enviar a buscar a Efes els qui presidien aquesta església. Un cop arribats, els digué:
-Ja sabeu com m'he comportat sempre amb vosaltres des del mateix dia que vaig arribar a l'Àsia: he servit el Senyor amb tota humilitat i amb llàgrimes, enmig de les proves que m'han vingut de les insídies dels jueus. No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil: us he predicat i ensenyat en públic i per les cases, insistint tant a jueus com a grecs que es convertissin a Déu i creguessin en Jesús, nostre Senyor.
"Ara, encadenat per l'Esperit, me'n vaig a Jerusalem. Ignoro el que m'hi ha de passar; només sé que, a cada ciutat on arribo, l'Esperit Sant m'adverteix que m'hi esperen cadenes i sofriments. Però no dono cap valor a la meva vida, mentre dugui a terme el camí i el ministeri que vaig rebre de Jesús, el Senyor: donar testimoni de l'evangeli de la gràcia de Déu.
"I ara, jo sé que ningú de vosaltres no em tornarà a veure. Jo he passat enmig vostre i us he anunciat el Regne. Per això us asseguro avui solemnement que no tinc cap culpa si algú de vosaltres es perd, ja que no he deixat d'anunciar-vos tot el designi de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després d'haver desembarcat a Milet, Pau envia a buscar els preveres que presidien la comunitat d'Efes. Els vol saludar i els vol deixar els seu "testament pastoral", donat que hauran de ser els responsables de la comunitat. L'apòstol comença recordant el testimoni de la seva vida: "Ja sabeu com m'he comportat sempre amb vosaltres". L'apòstol és ben conscient que els "pastors" han de ser "model del ramat". Pau es presenta com el seu model de pastor, recordant-los com ell mateix ha viscut els tres anys de ministeri a Efes. I sintetitza l'ésser del pastor amb una sola paraula: "servent". Els diu: "Ja sabeu com m'he comportat sempre amb vosaltres... he servit el Senyor amb tota humilitat i amb llàgrimes, enmig de les proves que m'han vingut". Pau entén, doncs, el seu ministeri com un "servei al Senyor". Així és com Jesús ens ha indicat també a nosaltres el camí de la comunicació de l'Evangeli. La mansuetud, certament, obre els cors i els disposa a l'escolta de l'Evangeli i al trobament amb Déu. Pau els confia que anirà a Jerusalem, no per un caprici seu sinó "encadenat per l'Esperit". No sap què li passarà, però és conscient que el servei del Senyor comporta oposicions i proves: parla de "cadenes i sofriments", i fa referència també al perill de mort. El "martiri" és essencial a l'Evangeli. Albert Schweitzer, el notable biblista protestant del segle passat que va anar a viure a l'Àfrica en una leproseria, va escriure: "Hem de tornar a ésser capaços de sentir en nosaltres allò que hi ha d'heroic en Jesús... Només llavors el nostre cristianisme i la nostra concepció del món retrobaran l'heroic i seran vivificats". Ser "màrtir", deia Mons. Romero, significa "donar la vida" pel Senyor i pels altres, no importa si amb la sang o d'una altra manera. El que compta és gastar-se totalment perquè l'Evangeli sigui comunicat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
