Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 19,1-8
Mentre Apol·ló era a Corint, Pau va recórrer les regions de l'interior de l'Àsia i després va baixar a Efes. Allà va trobar uns deixebles i els preguntà:
-Ja vau rebre l'Esperit Sant, quan us vau convertir a la fe?
Ells li respongueren:
-Ni tan sols hem sentit a dir que hi hagi un Esperit Sant.
Pau els digué:
-Doncs quin baptisme heu rebut?
Li contestaren:
-El baptisme de Joan.
Llavors Pau digué:
-Joan va batejar amb un baptisme de conversió, però deia al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, això és, en Jesús.
En sentir això es van fer batejar en el nom de Jesús, el Senyor, i quan Pau els imposà les mans vingué damunt d'ells l'Esperit Sant. Es posaren a parlar en llengües i profetitzaven. Entre tots eren uns dotze homes.
Després Pau va entrar a la sinagoga i durant tres mesos va predicar-hi amb valentia. Conversava sobre el Regne de Déu amb els qui hi anaven i mirava de convèncer-los.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau es queda tres anys Efes, fent d'aquesta ciutat el centre de la seva missió. Des d'Efes es desplaça per fundar comunitats cristianes a d'altres ciutats, com Colosses, Laodicea, Hieràpolis. I des d'Efes escriu diverses cartes a les seves comunitats, com a la de Corint. Tot just arribat a la ciutat, Pau troba alguns deixebles del Baptista. Pau s'adona de l'oportunitat que li és donada per tal de fer créixer la seva fe. Havien acollit la profecia de Joan Baptista, el precursor. I es podria dir que havia arribat per a ells el moment de trobar el Mestre al qual el Baptista havia preparat el camí. És una petita història que mostra l'atenció de Pau a aprofitar totes les oportunitats d'anunciar l'Evangeli, a estar atent a les preguntes de vegades ocultes en el cor dels homes. Pau ha comprés la seva demanada de conversió i s'ha fet company del seu camí espiritual, els ha comunicat l'Evangeli fins al moment del Baptisme. I, mentre l'apòstol els imposa les mans, l'Esperit Sant descendeix al cor d'aquella dotzena de creients i els transforma en deixebles de Jesús. L'Esperit mostra immediatament la seva força i els recentment batejats "es posaren a parlar en llengües i profetitzaven", assenyala Lluc. Pau ens ensenya a estar atents a la necessitat d'ajuda, de misericòrdia amagada en el cor de molts. Efectivament, també avui i a tot el món hi ha molta set de l'Evangeli. A nosaltres se'ns ha encarregat de no deixar que es perdi res i de comunicar a tothom la Paraula de Déu que calma la set de vida eterna.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
