Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 20,10-13
En sento molts que mormolen: "Aquest és "Terror de tot arreu".
Denuncieu-lo, i nosaltres també el denunciarem."
Tots els meus millors amics
esperen que ensopegui:
"Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure,
i prendrem revenja d'ell."
Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós:
els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res.
El seu fracàs els cobrirà de vergonya,
el seu deshonor no serà mai oblidat.
Senyor de l'univers,
tu saps si un home t'és fidel,
tu penetres l'interior dels cors.
Fes que pugui veure com els demanes comptes,
ja que he confiat a tu la meva causa.
Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:
ell ha salvat la vida dels pobres
de les mans dels malvats.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest fragment pertany a l'última i més dramàtica de les "confessions" de Jeremies. El text té els trets d'una pregària del profeta després de ser maltractat i tancat a una presó tota la nit. Jeremies parla del conflicte que ha sorgit entre la seva missió profètica i l'oposició amb que és rebuda. De fet, se sent incomprès i completament abandonat. Al voltant seu només hi veu enemics. Fins i tot els seus antics amics no fan altra cosa que espiar la seva ensopegada amb una certa complaença. Però, malgrat tanta hostilitat al seu voltant, Jeremies no es deixa sorprendre pel desànim i reforça la seva confiança en el Senyor: "Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós: els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res". Les dificultats no el porten a tancar-se en si mateix i a covar ressentiment i ràbia. Rebutja però la duresa de cor dels israelites que el confirma, malgrat tot, en el ministeri de la profecia. El profeta sap que el Senyor és al seu costat. En una perspectiva encara veterotestamentària la seva pregària desitja la venjança dels enemics que en una visió evangèlica es convertirà en pregària d'intercessió perquè rebin la misericòrdia de Déu i canviïn les seves vides.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
