Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Daniel 13,1.9.15-17.19-30.33-62
Un home que es deia Joaquim vivia a Babilònia. perderen el seny i, apartant els ulls del Déu del cel, oblidaren els seus justos decrets. I vet aquí que, mentre esperaven el moment favorable, un dia Susanna va entrar al parc com els altres dies, acompanyada tan sols de dues minyones. Com que feia calor, tenia ganes de banyar-se. No hi havia ningú més que els dos ancians, que l'espiaven d'amagat. Susanna va dir a les minyones:
-Porteu-me ungüents i perfums i tanqueu les portes del parc, que em banyaré.
Així que van ser fora les minyones, els dos ancians van córrer cap a Susanna i li digueren:
-Mira, les portes del parc són tancades i no ens veu ningú. Et desitgem, cedeix i jeu amb nosaltres! Si no, t'acusarem dient que hi havia amb tu un jove i que per això havies fet fora les minyones.
Susanna va sospirar tot dient:
-Estic agafada per totes bandes: si faig això, m'espera la mort; i, si no ho faig, no m'escaparé de les vostres mans. Però més m'estimo caure a les vostres mans sense haver fet res que no pas pecar contra el Senyor.
Llavors Susanna es va posar a cridar amb totes les forces. Els dos ancians també van cridar contra ella, i un d'ells va córrer a obrir les portes del parc. Quan els del servei de la casa van sentir aquella cridòria, entraren corrents per la porta lateral, a veure què li passava, a Susanna. Quan els ancians van explicar la seva versió dels fets, els criats van quedar molt avergonyits. Mai no s'havia dit de Susanna res de semblant.
L'endemà, quan el poble es va reunir a casa de Joaquim, el marit de Susanna, es van presentar també els dos ancians, amb el propòsit criminal de fer-la morir. Davant de tothom van ordenar:
-Feu venir Susanna, filla de Quelcies i muller de Joaquim.
Així ho van fer. Susanna va comparèixer acompanyada dels seus pares, dels seus fills i de tots els parents. Els familiars i tots els qui la veien no paraven de plorar. Els dos ancians, drets enmig del poble, van posar les mans sobre el cap de Susanna. Ella, plorant, va alçar els ulls al cel, perquè el seu cor confiava en el Senyor. Els dos ancians van declarar:
-Mentre nosaltres ens passejàvem tots sols pel parc, va entrar aquesta amb dues minyones, va tancar les portes i va fer sortir les minyones. Aleshores se li va acostar un jove que estava amagat i va jeure amb ella. Nosaltres, que érem en un racó del parc, quan vam veure aquella infàmia, vam córrer cap a ells i els vam trobar junts. Al jove no el vam poder atrapar: com que era més fort que nosaltres, va obrir les portes i va fugir corrents. A aquesta, la vam agafar, però per molt que li preguntàvem qui era aquell jove, no ens ho volgué dir. De tot això, nosaltres en som testimonis.
L'assemblea del poble se'ls va creure, com a ancians i jutges que eren, i van condemnar Susanna a mort. Ella cridà amb totes les forces:
-Déu etern, que coneixes les coses amagades i ho veus tot abans que existeixi: tu saps prou que m'acusen falsament. Ara hauré de morir, sense haver fet res del que aquests s'han inventat contra mi.
El Senyor va escoltar el clam de Susanna. Quan se l'enduien per matar-la, Déu desvetllà l'esperit sant en un noi jove que es deia Daniel. Ell, doncs, es va posar a cridar fort:
-Jo sóc innocent de la mort d'aquesta dona!
Tota la gent es va girar cap a ell i li replicaren:
-Què vols dir amb això?
Ell, dret al mig de tothom, continuà:
-Israelites, ¿tan poc seny teniu que, sense examinar l'acusació ni comprovar si és certa, heu condemnat una dona d'Israel? Torneu al lloc del judici, que el testimoni d'aquests era fals.
Tot el poble se'n tornà de pressa. Els altres ancians van dir a Daniel:
-Vine, seu entre nosaltres i explica't, perquè Déu t'ha donat el seny d'un ancià.
Daniel els va dir:
-Separeu aquests dos ben lluny l'un de l'altre, i jo els interrogaré.
Un cop separats, en va cridar un i li va dir:
-Home envellit en el mal! Ara pagaràs els pecats que has anat cometent amb les teves sentències injustes. Condemnaves els innocents i absolies els culpables, per més que el Senyor diu: "No condemnis a mort l'innocent o el just." Si realment vas veure aquesta dona, digues sota quin arbre els has vistos jeure junts.
Ell respongué:
-Sota un freixe.
Daniel va replicar:
-Has encertat la mentida que et costarà el cap. L'àngel de Déu ja ha rebut l'ordre d'esqueixar-te: et partirà pel mig.
Daniel el va fer retirar i manà que portessin l'altre. Li va dir:
-Fill de Canaan i no de Judà! La bellesa d'una dona t'ha seduït, el desig t'ha pervertit el cor. Això fèieu amb les dones d'Israel, i elles, per por, hi consentien. Però una de Judà no ha pogut suportar la vostra infàmia. Ara, doncs, digues-me sota quin arbre els has atrapat jaient junts.
Ell respongué:
-Sota una alzina.
Daniel va replicar:
-També tu has encertat la mentida que et costarà el cap. L'àngel de Déu s'ha alzinat contra tu espasa en mà: et partirà pel mig i us exterminarà d'una vegada!
Llavors tota l'assemblea va cridar, i beneïen Déu, que salva els qui esperen en ell. Després es van girar contra els dos ancians que Daniel, amb les seves pròpies paraules, havia deixat convictes de fals testimoni. Els van fer el mateix que ells havien maquinat contra el proïsme, tal com mana la Llei de Moisès, i els van executar. Aquell dia una vida innocent es va salvar.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La història de la jove Susanna, assetjada per dos ancians jutges d'Israel en temps de l'exili a Babilònia és emblemàtica de la força de la feblesa. Al profeta Daniel se'l presenta com un jove vident a través del qual el Senyor manifesta la seva justícia, i a la jove Susanna com a símbol de la part del poble d'Israel fidel a Déu i resistent a tota mena de seduccions, fins les insídies dels líders del poble que s'assemblen als bandits que es dediquen a segrestar per satisfer els seus propis desitjos. Però el que emergeix amb més força és la confiança ferma en el Senyor que estima els petits, els febles, els innocents i mai no abandona els qui confien en ell. La jove Susanna, mancada de tota ajuda humana, s'enfronta a la difícil decisió d'haver de triar morir abans que consentir el mal. Condemnada a mort, posa la seva confiança únicament en Déu, que "coneix les coses amagades". Per això, li és donat d'experimentar la intervenció de Déu. Aquesta li arriba a través de les paraules d'un "jovenet", d'un noi de la seva mateixa edat. És així, el poder de Déu es manifesta a través dels més febles. Un jove salva un altre jove. Realment ningú és tan feble que no en pugui salvar a un altre de més feble que ell. Aquesta història ens qüestiona a tots nosaltres, fins i tot els més joves, sobre com defensar les innombrables dones, molt joves també, oprimides encara avui de moltes maneres, i amb elles defensar el poble dels pobres. Necessitem amb urgència que sorgeixin "Daniels" per invocar la justícia i defensar els oprimits.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
