LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia

Pregària de la santa creu

Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 21 de febrer

Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jaume 2,14-24.26

De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: "Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos", però no els dóna allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
Potser algú replicarà: "Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n'esgarrifen!"
Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril? Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l'altar? Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, i que les obres van dur a plenitud la seva fe. Així es va complir allò que diu l'Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. Adoneu-vos, per tant, que l'home és just per les obres, i no tan sols per la fe. Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

És la fe la que salva, escriu Pau: aquesta veritat allibera l'home de la supèrbia de pretendre la salvació, do gratuït de Déu. La fe però, ha de vivificar tota la vida del deixeble, afegeix Jaume. En realitat, no es tracta d'una contraposició, sinó d'una explicació. La fe allibera necessàriament energies per a fer el bé. En aquest sentit, la fe sense obres és una fe morta. Jesús va dir: "No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel" (Mt 7,21). Jaume insisteix, com ha fet fins ara, en un cristianisme que a partir de la fe es converteix en acció, en comportament, en elecció de vida. La temptació actual és viure una fe sentimental, individualista, que no es mesura per les opcions de vida. Jaume, a través de l'exemple de negar-se a ajudar a un germà o a una germana que passen necessitat, exposa la insensibilitat i la duresa de cor de qui no es commou. Aquest comportament és una clara traïció al manament fonamental de l'amor. No obstant, això és el que fem habitualment, estem contents dels nostres sentiments perquè els hem viscut amb una gran commoció i amb implicació personal, pensant que estem en el nostre lloc per les paraules amables que haurem dit i no per haver ajudat concretament a qui ens demana qualsevol cosa. No n'hi ha prou de creure en abstracte ni és suficient fer determinades coses. La fe porta necessàriament a nous comportaments, a noves manifestacions d'amor. Abraham és el model de l'autèntic creient: va escoltar amb confiança tot allò que Déu li demanava i ho va posar en pràctica de seguida i fins al final. La seva fe, que va començar amb l'abandó a la voluntat de Déu, esdevingué perfecta gràcies a aquesta obra i en va ser justificat. De la mateixa manera Rahab, que va triar estar de la part del poble de Déu, encara que fos estrangera i prostituta. Jaume acaba amb una altra imatge: de la mateixa manera que el cos mort és signe de l'absència de l'ànima, l'absència d'obres és signe de la manca d'una fe viva.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.