Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jaume 2,1-9
Germans meus, no comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones. Suposem que, mentre la vostra comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d'or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: "Seu aquí, en el lloc d'honor", i al pobre li dieu: "Tu queda't dret, o seu aquí, als meus peus", ¿no esteu fent diferències entre vosaltres? ¿No sou uns jutges que es guien per criteris injustos?
Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! ¿No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? ¿No són ells els qui injurien aquell bell nom que ha estat invocat sobre vosaltres?
Si compliu el manament regi de l'Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, obreu bé. Però si feu distinció de persones cometeu un pecat, i la Llei us acusa, ja que la transgrediu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pot arribar a ser normal per a la comunitat cristiana seguir l'estil d'aquest món: honorar els rics i menysprear els pobres. En el món contemporani els pobres no són tinguts en compte i és fàcil que siguin completament oblidats i fins i tot menystinguts. El papa Francesc no deixa de recordar-nos l'escàndol del que ell anomena la cultura del "descart", que porta, amb total indiferència, a fer fora els pobres de la taula de la vida. I acaba passant que no solament no ajudem els pobres, sinó que ens defensem d'ells. És fàcil que se'ls atribueixin les dificultats i els problemes de la societat en la qual viuen. Això passa a nivell mundial especialment quan es manté en l'oblit la lluita per eradicar la pobresa. No està de moda parlar dels pobres, perquè fer-ho comportaria una visió menys egocèntrica de la vida i de la societat. La recerca dels propis interessos endureix el cor i torna més cruel la societat, sobretot amb els més febles. Déu, ens diu Jaume, fa exactament el contrari. Ell ha elegit els pobres d'aquest món per fer-los rics i hereus del seu Regne. L'exemple que Jaume aporta sobre els llocs d'honor que s'han de reservar als pobres durant les celebracions, indica no tant el lloc físic que se'ls ha d'assignar, sinó el lloc que han de tenir en el cor i, per tant, en les preocupacions de tots. Els pobres han de rebre una atenció privilegiada en la comunitat cristiana perquè Déu així ho fa. D'altra banda, Jaume assenyala la facilitat amb la qual els pobres són oprimits i explotats. No defensar-los és com blasfemar el nom mateix de Déu, que els ha escollit com a fills seus predilectes fins a identificar-se amb ells, tal com llegim en l'Evangeli de Mateu: "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25,40). Els pobres, acollits en la família de Déu, són els germans més petits de Jesús i són per tant familiars dels cristians: han entrat al cor mateix de l'Església. Per tant han de ser estimats com a germans. En ells ens trobem amb Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
