LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals i evangelistes). Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 22 de gener

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals i evangelistes).


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Samuel 17,32-33.37.40-51

David digué a Saül:
-Que ningú no s'acovardeixi per aquest filisteu. Aquest servent teu anirà a lluitar contra ell.
Però Saül respongué a David:
-Tu no pots posar-te al davant d'aquest filisteu i lluitar contra ell. Tu encara ets un noi, i ell està avesat a combatre des de jove.
David va dir també:
-El Senyor, que m'ha salvat d'óssos i lleons, també em salvarà d'aquest filisteu.
Aleshores Saül li digué:
-Vés, i que el Senyor sigui amb tu.
Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se'ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu.
El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. Llavors, fixant-se en David, el va menysprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. I li va dir:
-¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó?
El filisteu es posà a maleir David en nom dels seus déus. Després li digué:
-Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs.
David li va respondre:
-Tu véns contra mi amb l'espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l'univers, el Déu de les tropes d'Israel, que tu has insultat. Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l'exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrà que Israel té un Déu. Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l'espasa o amb la llança. El Senyor és l'amo de la guerra i avui us farà caure a les nostres mans.
Així que el filisteu s'avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l'exèrcit i corregué a plantar-li cara. David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l'havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l'espasa.
Després va anar d'una correguda fins al filisteu, li tragué l'espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Saül no aconsegueix defensar Israel dels filisteus. La seva amenaça s'encarna en la persona de Goliat, el qual no és anomenat gegant en sentit figurat, és en realitat un home molt gran. Només el seu aspecte ja provoca espant en tot Israel. A més a més porta una armadura complerta: el casc, la cuirassa de malla, les polaines, la javelina i la llança. És l'arquetip del guerrer, un de més complert no es pot imaginar. Paraules altisonants acompanyen la seva estatura i la seva armadura: Goliat està segur de si mateix. I Israel es deixa intimidar. Però heus aquí que David, el vuitè fill d'una família llunyana, avança sense cridar l'atenció. David té una certa impaciència per presenciar la batalla. Tots estan esporuguits i no s'atreveixen ni a pensar ni a parlar, David, en canvi, pregunta amb determinació: "Qui és aquest filisteu incircumcís, per a desafiar les tropes del Déu viu?" (v. 26). Ell sap que el Senyor guarda Israel, i li resulta impensable plantejar una batalla prescindint de Déu. David és realment un home "segons el cor del Senyor" (13,14). La seva pregunta, que en principi sembla ingènua és, en canvi, un clar retret als germans i, finalment, al mateix Saül. David sap que el Senyor està amb el seu poble. Es dirigeix, per tant, al rei. David parla amb Saül i li exposa amb audàcia la seva experiència i les seves habilitats (vegeu 16,18): ha protegit el seu ramat d'un "lleó i un ós" i ha salvat les ovelles dels animals que les atacaven (v. 35). Tractaria el filisteu com a un d'aquells depredadors que havia aniquilat sense por. Però la motivació més forta que sosté David resideix en la temeritat de Goliat que ha gosat desafiar "el Déu viu", el Déu d'Israel. Crida l'atenció que ningú fora de David faci esment del Senyor. David no té cap dubte sobre l'ajuda de Déu. La fe i el coratge de David convencen Saül, el qual, finalment, també fa esment del Senyor. Saul vol que David imiti la seva manera de fer i es revesteixi de l'armadura per a la guerra. Però David es nega a ser com Saül, com les altres nacions, com el filisteu (v. 39b) i proposa una alternativa radical: només cinc palets del torrent, ben llisos (v. 40). I, ja finalment, l'un es troba en front de l'altre: la força militar i la debilitat, el gegant i el noi, el qui confia en si mateix i el qui confia en Déu. David esdevé testimoni de la força del Senyor i plantant cara al gegant, li diu amb determinació: "El Senyor us farà caure a les nostres mans" (v. 46). En efecte, venç el gegant amb una sola pedra: l'abat i li talla el cap.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.