Pregària per la pau

Comparteix-Ho

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (siri-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, sirià del Malabar) i de l'Església assíria. Pregària per la pau a la Basílica de santa Maria in Trastevere.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Samuel 15,16-23

Però Samuel va replicar:
-Deixa que et faci saber el que el Senyor m'ha revelat la nit passada.
Saül va respondre:
-Parla, doncs.
Samuel li digué:
-Tu, que eres tan poca cosa als teus propis ulls, havies arribat a ser el cap de les tribus d'Israel. El Senyor et va ungir rei d'Israel. Ell t'havia fet emprendre una campanya amb l'ordre de consagrar a l'extermini els amalequites, aquests pecadors, i de combatre'ls fins a no deixar-ne res. Per què has desobeït l'ordre del Senyor i t'has llançat sobre el botí, ofenent així el Senyor?
Saül li va replicar:
-Sí que he obeït el Senyor! He emprès la campanya que el Senyor m'havia ordenat, he fet presoner Agag, rei d'Amalec, i he consagrat la seva gent a l'extermini. Els meus homes només han reservat el bo i millor de les ovelles i els vedells per sacrificar-los al Senyor, el teu Déu, a Guilgal.
Però Samuel digué:
-¿És que el Senyor es complau
en holocaustos i sacrificis
tant com en l'obediència a la seva veu?
No! L'obediència és millor que els sacrificis,
millor que oferir greix de moltons.
Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia,
desobeir-lo és endevinació i males arts.
Tu has rebutjat la paraula del Senyor,
i ell et rebutja com a rei.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Samuel recorda a Saül el significat de la unció reial: "escoltar" (és a dir obeir, "shemà") el Senyor (v. 1). Després d'aquesta crida a l'escolta, Samuel ordena a Saül destruir els amalecites, sense salvar res, per la oposició que en el passat van fer a Israel. És una ordre difícil de comprendre si l'extrapolem de la mentalitat de l'època, però que manifesta en qualsevol cas la radicalitat de Déu. Saül obeeix i venç els amalecites, però no segueix al peu de la lletra el manament de la destrucció total, volent així complaure el poble. Samuel a la nit té una visió en la qual Déu mateix li diu: "Em penedeixo d'haver fet rei a Saül". El Senyor recorda la seva preferència per Saül i se'n desdiu perquè l'ha desobeït. Saül pot continuar encara sent rei, però ja no és el rei del Senyor i, per tant, tampoc el rei de Samuel. Quan es troben tots dos després de la batalla, Saül intenta explicar la seva fidelitat al Senyor, però Samuel coneix bé la situació i, amb astúcia, pregunta a Saül què és aquell belar d'ovelles i aquell mugir de bous que li arriben a les orelles. Saül mira de defensar-se i acusa el poble d'aquell saqueig. Aquesta és la tàctica de no voler reconèixer el propi pecat i d'atribuir-lo als altres. El profeta refusa l'autodefensa de Saül i l'acusa de desobediència, recordant-li que tot ho deu al Senyor. El Senyor l'havia escollit i ungit perquè escoltés només la seva veu i només l'obeís a ell. Saül, però, ha decidit d'escoltar-lo només fins a cert punt. Samuel li ho recorda: "¿És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu. No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons" (v. 22). La reacció de Saül en aquest punt és més sincera, reconeix que ha "escoltat" el poble i no el Senyor (o Samuel). Tanmateix, no és suficient. El veredicte del Senyor és definitiu. Saül recorre a un darrer i desesperat intent, agafant la vora del mantell de Samuel, però tot és en va (v. 27). El poder del regne li ha estat "arrencat" a Saül. Samuel li confirma que ha estat donat a "un altre, més digne que tu" (v. 28). David no és anomenat, però l'al·lusió a ell és clara. Després de la reacció de Samuel, Saül sembla haver acceptat l'inevitable (v. 30); reconeix una vegada més el seu pecat i implora a Samuel que li sigui permès de salvar la seva dignitat davant els ancians del "meu poble". Samuel l'escolta, però la religiositat de Saül és marcada d'una desobediència profunda que torna ineficaç la paraula de Déu.