Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Samuel 4,1b-11
Els filisteus es van col·locar en ordre de batalla. La lluita va ser aferrissada i els filisteus derrotaren els israelites, que van perdre uns quatre mil homes en aquell combat a camp obert.
Quan l'exèrcit d'Israel va arribar al campament, els ancians deien:
-Com és que el Senyor ha permès avui que els filisteus ens derrotessin? Anem a Siló a buscar l'arca de l'aliança del Senyor. Si l'arca ve enmig de nosaltres, el Senyor ens salvarà dels nostres enemics!
Van enviar, doncs, gent a Siló per endur-se'n l'arca de l'aliança del Senyor de l'univers, el qui té per tron els querubins. Els dos fills d'Elí, Hofní i Pinhàs, acompanyaven l'arca de l'aliança de Déu. Quan l'arca va arribar al campament, tot l'exèrcit d'Israel aixecà un crit de guerra tan fort que la terra retrunyia. Els filisteus, en sentir aquella cridòria, es digueren:
-Què deu ser aquest crit de guerra tan clamorós al campament dels hebreus?
Tan bon punt van saber que l'arca del Senyor havia arribat al campament israelita, els filisteus es van esparverar i es deien:
-Déu ha arribat al seu campament. Pobres de nosaltres! Això no s'havia vist mai! Pobres de nosaltres! Qui ens salvarà de les mans d'aquests déus tan poderosos? Són els déus que van assotar els egipcis amb tota mena de plagues al desert. Filisteus, sigueu valents i porteu-vos com uns homes; si no, sereu esclaus dels hebreus, com ells ho han estat de nosaltres. Sigueu homes i lluiteu!
Els filisteus van atacar, i els israelites, derrotats, fugiren cadascú a casa seva. La desfeta va ser molt grossa: caigueren trenta mil homes. L'arca de Déu fou capturada i els dos fills d'Elí, Hofní i Pinhàs, van morir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest text ens parla del primer enfrontament entre els israelites i els filisteus, aquests darrers considerats els autèntics amos del país. En el primer enfrontament els israelites són derrotats, i els ancians atribueixen la derrota a l'absència de l'arca en el camp de batalla. Quan veuen que l'arca arriba, tornen tant l'entusiasme com la confiança i es desencadena l'energia ancestral lligada a la guerra. Els filisteus s'adonen d'aquest entusiasme i senten una gran preocupació. Tenen temor del Déu d'Israel. No en coneixen el nom, però senten que la seva força és ara present a Israel, en contra d'ells. Els filisteus interpreten de manera correcta la història i la fe d'Israel, i recorden amb terror tot el que els va passar als egipcis. Aquest record no porta però els filisteus a la rendició. Al contrari, la por a esdevenir esclaus dels israelites, els fa retrobar el coratge i l'audàcia. Entren en batalla y vencen una segona vegada. L'arca, en la qual reposava la confiança d'Israel i davant la qual els filisteus havien tremolat de por, no ha pogut salvar Israel de la derrota, sent capturada pels filisteus. L'autor no ofereix cap explicació respecte a aquest fet. Queda clar que la derrota no pot ser explicada com a conseqüència de l'absència del Senyor, que és present en l'arca, sinó només perquè el Senyor l'ha permesa. Israel està desconcertat. El problema no era l'absència de Déu sinó què n'havia fet Israel de la seva relació, privilegiada i confiada, amb el Senyor. La captura de l'arca i la mort dels dos fills d'Elí, responsables del trasllat de l'arca, mostren que no n'hi ha prou amb una adhesió exterior al Senyor si el cor i el comportament són lluny de la Llei. Si el cor és lluny, la presència o l'absència de l'arca no comporta cap canvi: Israel ha estat derrotat. Ha estat una derrota encara més amarga que la primera. Tanmateix, l'aliança amb Déu és manté només amb una relació directa i personal. La fe es sosté sobre un vincle d'amistat abans encara que sobre la pràctica ritual. L'arca és el lloc de la presència de Déu, però al creient se li demana aquell lligam filial amb el Senyor que l'arca afavoreix però no pot substituir
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
