Pregària pels malalts a la Basílica di Santa Maria in Trastevere Llegir més
Pregària pels malalts a la Basílica di Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Samuel 1,1-8
A les muntanyes d'Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d'Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. Tenia dues dones: l'una es deia Anna i l'altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l'univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Hofní i Pinhàs, els dos fills d'Elí.
Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; però a Anna li reservava la part millor, perquè l'estimava molt, encara que el Senyor l'havia deixada estèril. La seva rival no parava d'humiliar-la retraient-li que el Senyor l'hagués deixada sense fills. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor.
També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. Elcanà, el seu marit, li digué:
-Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquestes primeres setmanes, la litúrgia eucarística proposa la lectura d'una part del primer i segon llibre de Samuel. Al final del llibre dels Jutges, Israel és una comunitat degradada en el camp religiós (cap.17-18), i sumida en un caos moral (cap.19-21), sense tenir la capacitat, o més aviat la voluntat, de sortir d'aquesta situació. Ocupa un petit territori de poca extensió el centre del qual és Siló amb l'arca de l'aliança. Envoltat de pobles organitzats en monarquies, Israel demana al Senyor un rei que el protegeixi, el defensi, l'aplegui i l'alliberi. Tot el llibre de Samuel es troba en tensió, a l'espera de l'arribada d'un rei, David, que establirà el regne estenent-lo des d'Egipte fins a l'Èufrates. Però la història de la reialesa de David sobre Israel, s'inicia amb la narració d'una dona estèril i amargada anomenada Anna (1,2). La trobem a l'inici del primer llibre de Samuel. El pas d'Israel de la dificultat al benestar no comença amb una gran teoria ni tampoc en un palau esplèndid. No és una obra humana. La família d'Elcanà, malgrat tenir un gran passat, com es pot intuir per la seva genealogia, és destinada a no tenir cap futur. I, més encara, el text suggereix que l'esterilitat de la muller podria ser obra del Senyor, atribuint-li a Ell que "l'hagués deixada sense fills" (v.6). En definitiva, la situació sembla no tenir cap sortida. Anna, ha d'afegir a la seva esterilitat els insults de la seva rival, Pennina, segona esposa d'Elcanà. Aquesta, en el context de l'àpat sacrificial al santuari, probablement feia gala del fet que a ella el marit li assignava moltes porcions (es feia en relació al nombre de fill), i a Anna només una. Tot i l'amor del seu marit, Anna està terriblement deprimida i atribolada, fins al punt de no voler menjar. Les paraules del seu marit no basten per consolar-la. Comprèn que només el Senyor pot ajudar-la. I Déu intervé. Només amb la seva ajuda pot canviar la seva situació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
