Memòria del pare Christian de Chergé, prior del monestir trapenc de Notre Dame de l'Atles, a Tibihirine a Algèria, segrestat i assassinat el 1996 pels terroristes, juntament amb sis dels seus germans. Llegir més
Memòria del pare Christian de Chergé, prior del monestir trapenc de Notre Dame de l'Atles, a Tibihirine a Algèria, segrestat i assassinat el 1996 pels terroristes, juntament amb sis dels seus germans.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 14,19-28
Llavors arribaren uns jueus d'Antioquia i d'Iconi, que es guanyaren la gent, van apedregar Pau i el van arrossegar fora de la ciutat pensant-se que era mort. Però quan els deixebles es van aplegar al voltant d'ell, Pau es va aixecar i entrà a la ciutat. L'endemà va sortir amb Bernabé cap a Derbe.
Després d'haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien:
-Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu.
A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.
Van travessar Pisídia i arribaren a Pamfília. A Perga van anunciar la Paraula i després van baixar a Atalia. D'allí navegaren cap a Antioquia, el seu lloc de partença, on havien estat confiats a la gràcia de Déu amb vista a l'obra que acabaven d'acomplir.
Quan van arribar-hi, reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells i com havia obert als pagans la porta de la fe. I van quedar-se amb els deixebles una bona temporada.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'oposició a la predicació de l'Evangeli no s'atura. Ben al contrari, sembla que creixi i arriba fins a la lapidació de Pau. Quan Pau cau sota les pedres, tots es pensen que ha mort i se'n van. Només es queden els seus deixebles. Pau, que havia estat present en la lapidació d'Esteve, ara l'ha patida de mans dels seus antics correligionaris. Pot ser que Pau, mentre sentia el dolor provocat per l'apedregament, pensés precisament en Esteve i el seu testimoni. El testimoni del primer màrtir, amb tota seguretat, el va reconfortar en aquella prova tan dolorosa. L'apòstol, envoltat del consol dels deixebles, s'aixeca. Però no fuig. Al contrari, entra a la ciutat i continua anunciant l'Evangeli. Això podria donar la impressió d'un Pau que es complau en el seu heroisme. En realitat, l'únic motiu que el sustenta és l'amor del Senyor, que ha posat per damunt de totes les coses, fins i tot per damunt de la pròpia vida. És avui un exemple extraordinària per a tots nosaltres. L'apòstol ens recorda que l'amor de l'Evangeli, el que Jesús ha viscut, passa pel camí de la creu. Pau i Bernabé se'n tornaren a Antioquia, al seu lloc de partença, i van continuar refermant la comunitat amb el seu ensenyament. Però sobretot van tornar "on havien estat confiats a la gràcia de Déu". I amb els germans i les germanes de la comunitat es van alegrar de tot el que el Senyor havia fet a través de la seva predicació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
