Pregària per l’Església

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Jeremies 17,5-10

Això diu el Senyor:
«Maleït l'home
que confia en els homes
i busca qui li faci de braç dret,
mentre el seu cor
s'allunya del Senyor!
Serà com un matoll de l'Arabà
que mai no tasta la pluja;
viu en un desert xardorós,
en una terra salabrosa
que no es pot habitar.
Beneït l'home que es refia del Senyor,
que posa en el Senyor la confiança!
Serà com un arbre
que arrela vora l'aigua,
que enfonsa les arrels ran del torrent;
no té por quan ve l'estiu,
el seu fullatge es manté verd;
no es neguiteja en anys de secada,
no deixa de donar fruit.
No hi ha res més enganyós
que el cor: no té remei.
Qui és capaç de conèixer-lo?
Jo, el Senyor, penetro els cors
i examino l'interior dels homes,
per pagar a cada un
segons la seva conducta,
segons el fruit de les seves obres.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

En aquesta pàgina, Jeremies, fent-se ressò de molts arguments presents en diversos llibres de l'Antic Testament, proposa la qüestió dels "dos camins", l'un transitat pels qui confien en si mateixos i en les seves pròpies forces, destinats a un fracàs segur, i l'altre pel qui confia en el Senyor i serà frondós com l'arbre que arrela a la vora del riu. El profeta havia acusat Israel d'haver abandonat el seu Senyor per acudir a Egipte i Assíria amb la creença que trobarien entre aquests pobles suport i defensa. Les aigües abundants del Nil (Egipte) i de l'Èufrates (Assíria), que havia portat Israel a acudir a aquestes dues grans potències es revela com una amarga il·lusió: "Maleït l'home que confia en els homes... Serà com un matoll de l'Arabà que mai no tasta la pluja; viu en un desert xardorós, en una terra salobrosa que no es pot habitar" (vv. 5- 6). Amb aquesta imatge, el profeta adverteix de la fatuïtat de confiar en el poder humà. Només el Senyor pot defensar el petit poble i fer-lo créixer alliberat de la cobdícia dels poderosos. Per aquesta raó, el profeta proclama: "Beneït l'home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança" (v. 7). Aquest home -continua dient Jeremies- trobarà l'abundància: "Serà com un arbre que arrela vora l'aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent, no té por quan ve l'estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit" (v. 8). Amb la imatge de l'aigua, que a les zones desèrtiques de l'Orient Mitjà era el símbol de l'abundància de la vida, el profeta vol que els seus oients comprenguin la necessitat absoluta de romandre fidels al Senyor i a la seva aliança. Jeremies acaba amb la imatge del cor, el lloc que indica la profunditat dels sentiments i on s'acompleix la decisió d'unir-se a Déu per sempre.