Pregària amb els sants

Comparteix-Ho


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Jeremies 18,18-20

Alguns han dit: «Tramem un pla contra Jeremies. Ja quedaran sacerdots que instrueixin, savis que aconsellin, profetes que parlin en nom de Déu. Calumniem-lo, no escoltem res del que ens diu.»
Escolta'm, Senyor,
fixa't en els qui m'acusen.
És just tornar mal per bé?
Doncs ells m'han parat una trampa!
Recorda que m'he presentat
davant teu,
intercedint a favor d'ells
per apaivagar la teva indignació.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

"Vosaltres sou a les meves mans com l'argila a les mans del terrisser". Aquestes paraules remeten a la mateixa creació de l'home. El Senyor el va modelar primer amb argila i després va insuflar-hi l'esperit de la vida. I l'home es va convertir en un ésser viu (Gn 2,7). No hem d'oblidar que un tret primordial de la condició permanent de cada home i de cada dona és que provenen de la pols. Però Déu no menysprea la pols que és l'home, al contrari, li dóna valor. Ell, com un terrisser, continua donant forma a cada un de nosaltres donant-nos el seu esperit de vida perquè creixem "a semblança seva, segons la seva imatge". El Senyor no rebutja la nostra pobresa i la nostra fragilitat. No deixa d'inclinar sobre nosaltres i contínuament obra en nosaltres perquè creixem com a fills seus, com a testimonis seus. Som realment, com diu Pau, "gerres de terrissa". Tanmateix, el Senyor, mitjançant la seva paraula, continua posant en el nostre cor l'alè de la vida, l'alè del seu Sant Esperit. Aquell alè de l'origen no es dóna una vegada per sempre, cada dia el Senyor ens el dóna perquè ens sostingui en el camí cap a la plenitud de la vida. Jeremies ens recorda també a nosaltres la gran responsabilitat que tenim: decidir seguir el Senyor. Qui segueix el camí del Senyor i no "el que li dicta el seu cor obstinat i pervers" trobarà la benedicció. Que trist és continuar seguint-nos i escoltant-nos a nosaltres mateixos després de tot l'amor i el perdó que hem rebut del Senyor! De fet, és l'amor més gran que es pot tenir a la Terra. El Senyor, com en un repte d'amor, demana al seu poble: "Pregunteu als altres països... És horrorós, el pecat que ha comès Israel! Per ventura la neu del Líban abandona el penyal més alt? ¿S'estronquen les aigües fondes que brollen...? Doncs el meu poble s'ha oblidat de mi: crema ofrenes als ídols..., que el fan ensopegar en els seus camins, ...". A la vida sovint tornem enrere perquè si no escoltem anem enrere, empitjorem. Això és el que passa quan oblidem el que hem rebut i tornem a seguir els nostres camins particulars. Comprenem llavors l'oració del profeta, que demana l'ajuda de Déu davant la fatiga de la seva vocació. Demanem força al Senyor per continuar comunicant la força del seu amor i del seu perdó