Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 18,18-20
Alguns han dit: "Tramem un pla contra Jeremies. Ja quedaran sacerdots que instrueixin, savis que aconsellin, profetes que parlin en nom de Déu. Calumniem-lo, no escoltem res del que ens diu."
Escolta'm, Senyor,
fixa't en els qui m'acusen.
És just tornar mal per bé?
Doncs ells m'han parat una trampa!
Recorda que m'he presentat teu,
intercedint a favor d'ells
per apaivagar la teva indignació.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
"Vosaltres sou a les meves mans com l'argila a les mans del terrisser". Aquestes paraules remeten a la mateixa creació de l'home. El Senyor el va modelar primer amb argila i després va insuflar-hi l'esperit de la vida. I l'home es va convertir en un ésser viu (Gn 2,7). No hem d'oblidar que un tret primordial de la condició permanent de cada home i de cada dona és que provenen de la pols. Però Déu no menysprea la pols que és l'home, al contrari, li dóna valor. Ell, com un terrisser, continua donant forma a cada un de nosaltres donant-nos el seu esperit de vida perquè creixem "a semblança seva, segons la seva imatge". El Senyor no rebutja la nostra pobresa i la nostra fragilitat. No deixa d'inclinar sobre nosaltres i contínuament obra en nosaltres perquè creixem com a fills seus, com a testimonis seus. Som realment, com diu Pau, "gerres de terrissa". Tanmateix, el Senyor, mitjançant la seva paraula, continua posant en el nostre cor l'alè de la vida, l'alè del seu Sant Esperit. Aquell alè de l'origen no es dóna una vegada per sempre, cada dia el Senyor ens el dóna perquè ens sostingui en el camí cap a la plenitud de la vida. Jeremies ens recorda també a nosaltres la gran responsabilitat que tenim: decidir seguir el Senyor. Qui segueix el camí del Senyor i no "el que li dicta el seu cor obstinat i pervers" trobarà la benedicció. Que trist és continuar seguint-nos i escoltant-nos a nosaltres mateixos després de tot l'amor i el perdó que hem rebut del Senyor! De fet, és l'amor més gran que es pot tenir a la Terra. El Senyor, com en un repte d'amor, demana al seu poble: "Pregunteu als altres països... És horrorós, el pecat que ha comès Israel! Per ventura la neu del Líban abandona el penyal més alt? ¿S'estronquen les aigües fondes que brollen...? Doncs el meu poble s'ha oblidat de mi: crema ofrenes als ídols..., que el fan ensopegar en els seus camins, ...". A la vida sovint tornem enrere perquè si no escoltem anem enrere, empitjorem. Això és el que passa quan oblidem el que hem rebut i tornem a seguir els nostres camins particulars. Comprenem llavors l'oració del profeta, que demana l'ajuda de Déu davant la fatiga de la seva vocació. Demanem força al Senyor per continuar comunicant la força del seu amor i del seu perdó
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
