Festa de sant Josep, espòs de Maria que amb humilitat "prengué ell mateix l'infant.
Aniversari de la inauguració del ministeri pastoral del papa Francesc.
Llegir més
Festa de sant Josep, espòs de Maria que amb humilitat "prengué ell mateix l'infant.
Aniversari de la inauguració del ministeri pastoral del papa Francesc.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 1,16.18-21.24
i Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies.
Jesús, el Messies, va ser engendrat d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L'Església celebra avui la festa de sant Josep, l'espòs de Maria. Ell, descendent de la casa de David, va tenir el deure de vincular Jesús a la descendència davídica, de reassumir les figures dels patriarques, que moltes vegades havien rebut en somnis la revelació de Déu, i de fer tornar a recórrer a Jesús infant el camí de l'èxode d'Egipte a la terra promesa, inserint-lo plenament en la història d'Israel per fer-lo hereu de la promesa. Home del silenci, Josep aprèn dia rere dia quina és la voluntat del Senyor i a obeir-la. Una llegenda antiga diu que va morir amb la gran pau que li va donar Jesús. Per això, en la tradició occidental aviat es va començar a invocar-lo per rebre el do d'una bona mort. Les Esglésies d'Orient el recorden junt amb David i Jaume, germà del Senyor, l'endemà de Nadal. La seva figura lligada a la infància de Jesús, ens reclama l'actitud d'escolta indispensable que ha de tenir cada creient, sobretot en els moments en els quals les dificultats sembla que ens sobrepassen. El fragment evangèlic de Mateu ens narra de quina manera Josep és involucrat en el misteri del naixement de Jesús. L'evangelista sembla voler remarcar la irregularitat d'aquest naixement. Parla de Josep i del drama que està vivint. Com marit traït, hauria de celebrar un divorci oficial i exposar Maria a l'acusació d'adulteri. Per això havia decidit repudiar la seva jove esposa, però en secret. Era un acte de justícia discret, es podria dir misericordiós. Tanmateix, aquell home just, molt més honest que les lleis, si hagués fet això, hauria actuat contra la justícia més profunda de Déu. Hi ha, en realitat, un més enllà de Déu que l'àngel li revela. Josep l'escolta i comprèn allò que està succeint al seu voltant i en el seu interior. Així esdevé deixeble de l'Evangeli. I l'àngel va continuar: "i li posaràs el nom de Jesús". Josep ha de reconèixer i dir qui és aquell fill. Per això és la imatge del creient que sap escoltar i sap prendre Jesús amb ell. Si escoltem l'Evangeli també arribarem a prendre Jesús amb nosaltres com l'amic de la nostra vida, de tota la nostra vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
