Pregària de la vigília

Comparteix-Ho

Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians (+303). La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Cohèlet 11,9-12,8

Jove, viu la joventut amb alegria, sigues feliç mentre ets encara jove. Segueix les inclinacions del teu cor i els desigs dels teus ulls, però sàpigues que Déu et cridarà a judici per tot el que faràs. Allunya del teu cor la tristesa, aparta del teu cos el sofriment, perquè la joventut i la flor de la vida passaran aviat.
I recorda't del teu creador,
ara que ets jove,
abans no vinguin els dies dolents
i arribin aquells anys
en què ja no dóna gust de viure;
abans no s'apaguin el sol i la llum,
la lluna i els estels,
i, després de la pluja,
encara torni la nuvolada.
Aquells dies, tremolen els homes que abans guardaven la casa,
els més vigorosos s'encorben;
les dones que abans molien
són poques i deixen de moldre,
les qui guaitaven per les finestres
ja només veuen foscor;
i es tanquen les portes del carrer
mentre s'apaga la remor de la mola;
l'home es lleva amb el cant dels ocells,
però totes les cantúries es perden.
Llavors, una pujada espanta
i es té por de fer camí.
L'ametller floreix, la llagosta s'engreixa
i la tàpera madura,
però l'home se'n va al seu estatge etern,
i les ploraneres ja ronden pel carrer.
Sí, recorda't del teu creador
abans no es rompi el fil de plata
i el llantió d'or s'esberli,
abans no s'esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou es trenqui,
abans la pols no torni a la terra,
el lloc on era,
i l'alè de vida retorni a Déu,
ell que l'havia donat.
Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és en va.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Cohèlet clou aquest petit llibre, que ha adreçat als joves, amb una meditació sobre "el temps de la vida". Presenta la joventut com la primavera i la vellesa com l'hivern, quan no brillaran ni el sol de dia ni la lluna i les estrelles de nit, i després de la pluja encara tornarà la nuvolada. Després de l'hivern de la vellesa ja no hi haurà la primavera, el cel s'acaba. I compara la vida a una casa, primer plena de vida i de joia (és el temps de la joventut) però després cada vegada més deserta i ruïnosa. L'abandó i l'isolament s'abatran així mateix sobre la casa del ric on els guardians també envelleixen i caminen insegurs i els amos s'encorben sota el pes dels anys. Amb una sèrie d'imatges l'autor sagrat descriu el declivi del cos. Les forces físiques abandonen progressivament el vell. I arriba el moment en què l'home se'n va a "l'estatge etern" (12,5). I se'l plora. Amb la mort es trenca el fil de plata, s'esberla el llantió d'or, cau la corriola al fons del pou: la llàntia, que ja no està encesa, i l'aigua del pou, que ja no es pot atènyer, són símbols de la vida. Aquest cant trist i malenconiós sobre la vellesa no és l'experiència del fracàs, sinó de reconèixer-se "criatura de Déu", sense cap altra preocupació. El pensament de la mort ensenya a viure sense por la pròpia condició finita i limitada. L'home savi, reconeixent la seva limitació i la seva fragilitat, troba la llibertat de gaudir la vida com un do del Creador i confiar-la a Ell quan arribi a la seva fi. Ell la rebrà entre les seves mans.