La Iglesia armenia conmemora hoy Metz Yeghérn, el Gran Mal. Es el recuerdo de la masacre sufrida durante la Primera Guerra Mundial, en la que fueron asesinados más de un millón de armenios. Llegir més
La Iglesia armenia conmemora hoy Metz Yeghérn, el Gran Mal. Es el recuerdo de la masacre sufrida durante la Primera Guerra Mundial, en la que fueron asesinados más de un millón de armenios.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 12,44-50
Jesús va proclamar:
-Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat. Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la foscor. Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he comunicat, la que els condemnarà el darrer dia. Perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m'ha enviat, m'ha manat què havia de dir i de predicar. I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha comunicat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús se presenta no solo como el enviado del Padre, sino que es uno con él. Vino al mundo como la luz verdadera que revela el misterio del amor escondido en Dios. Finalmente, el Hijo nos lo ha revelado: Jesús es el "exégeta" de Dios, nos explica y nos muestra el amor del Padre. Por eso, quien escucha las palabras del Hijo se salva, mientras que quien no las escucha o las rechaza será condenado. Se trata de escuchar y custodiar la palabra evangélica, es decir, de acogerla y ponerla en práctica, como dijo al final del sermón de la montaña. Jesús habla para salvar, no para condenar. No desprecia ni a la pequeña lámpara que apenas humea y corre el peligro de apagarse por un pequeño soplo, ni a la caña agrietada que corre el peligro de romperse en cualquier momento. La verdadera condena, de hecho, no viene de la Palabra de Dios, sino de la poca fe que nosotros ponemos en ella: no creemos que pueda cambiar los corazones, que pueda generar nuevos sentimientos y acciones. De hecho, si no acogemos la Palabra de Dios y hacemos de ella vida, ¿cómo puede guiarnos, curarnos, hacernos felices? Estaremos condenados a escucharnos solo a nosotros mismos y a permanecer prisioneros de nuestro pequeño horizonte. En cambio, si escuchamos el Evangelio de Cristo, somos introducidos en el misterio mismo de Dios: "Por eso, lo que yo hablo lo hablo como el Padre me lo ha dicho a mí". Hay como una cadena descendente de amor: el Padre comunica la verdad de su amor al Hijo, y el Hijo a su vez nos la comunica a nosotros. Cada vez que escuchamos la Palabra de Dios y nos acercamos a la eucaristía, somos acogidos en el misterio de la comunión con el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo. El Señor se abaja hasta nosotros para hacernos semejantes a él.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
