Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 29,17-24
D'aquí a poc temps, molt poc temps,
els boscos del Líban es tornaran un fruiterar,
i el Carmel serà un gran bosc.
Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre,
i els ulls dels cecs hi veuran,
alliberats de la foscor.
Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor,
els més pobres dels homes
s'alegraran del Sant d'Israel.
Serà la fi dels violents i escarnidors,
seran exterminats
els qui miren de fer mal,
els qui calumnien els altres,
els qui posen paranys als jutges
i fan condemnar sense causa els innocents.
Pel que fa al casal de Jacob,
això diu el Senyor,
que va rescatar Abraham:
"Des d'ara els de Jacob ja no s'hauran d'avergonyir,
no els pujaran els colors a la cara.
Quan els seus descendents veuran el que he fet entre ells,
reconeixeran que jo sóc sant,
que jo sóc el Sant de Jacob,
temeran el Déu d'Israel.
Els qui van perduts sabran comprendre,
els qui remuguen aprendran la lliçó."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Estas palabras cierran el capítulo dedicado a Jerusalén, de la que se anunciaba el castigo a causa de su ceguera espiritual. Sin embargo, el profeta anuncia la gran obra de transformación de la humanidad. No hará falta esperar mucho, dice: "falta solo un poco" y el Señor intervendrá. Y la intervención del Señor es radical y eficaz: "El Líbano se convertirá en vergel, y el vergel se considerará una selva". En este pasaje del profeta hay un vínculo entre la transformación de la creación -el profeta habla del Líbano y del Carmelo- en un vergel y los comportamientos de los hombres. Hay como una relación directa entre la fidelidad del pueblo al Señor y su capacidad de vivir sobre la tierra sin desfigurarla, sin explotarla para sus propios intereses. Indudablemente, es decisivo vigilar, escuchar con el corazón la Palabra de Dios y ponerla en práctica. Cuando el pueblo ya no es sordo al Señor consigue abrir los ojos y vivir una vida serena y pacífica tanto en las relaciones humanas como en la relación con la creación. El pueblo de Dios es descrito por el profeta como un pueblo humilde que se confía a la fuerza de su Señor, y que se encuentra junto al pueblo de los pobres que vuelve a alegrarse porque siente la cercanía del Santo de Israel. Según el profeta hay una alianza nueva entre el pueblo de los creyentes y el de los pobres: se unen en el nuevo mundo de Dios, donde el tirano y el arrogante son abatidos, y todos los que traman iniquidad e insidias son derrotados.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
