Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 21,34-36
"Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor, perquè de cop i volta, com un llaç, us trobaríeu a sobre aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè pugueu escapar-vos de tot això que ha de succeir i presentar-vos sense temor davant el Fill de l'home.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquests tres versets de l'Evangeli clouen el discurs escatològic segons la versió de Lluc mentre acaba l'any litúrgic. Jesús des de la seva arribada a Jerusalem cada dia ha ensenyat en el temple i als vespres s'ha retirat a l'hort de les oliveres per pregar. Ara exhorta els deixebles a «vetllar i pregar». No ho diu només amb paraules sinó amb la seva vida. Durant aquests darrers dies no predica només amb la paraula sinó amb els fets, amb la seva actitud. Sap prou bé que davant els moments decisius i difícils cal estar atent i a punt. Cada dia ha de ser viscut en presència de Déu, amb el convenciment que només en Ell hi ha la salvació. Podríem dir de viure cada dia com si fos el darrer. En realitat cada dia és, en certa manera, l'últim en el sentit que és únic i no n'hi ha un altre d'igual i una vegada passat ja no retorna. Per tant, no podem malbaratar els nostres dies perdent-los en coses sense sentit. Jesús demana als deixebles: «estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor». Els cors no s'han de carregar com es carrega l'estómac després d'afartar-se, suggereix l'evangelista amb el verb grec baro (que indica la pesadesa d'una digestió difícil). I la vigilància requereix de la pregària, que per l'evangelista Lluc és l'actitud per excel·lència del deixeble que vetlla disposat a acollir el Senyor que truca a la porta del nostre cor. La pregària ens allibera de quedar centrats en nosaltres mateixos per elevar la mirada cap al Senyor que ve. Per això Jesús ens exhorta a pregar sempre, sense parar. Per a nosaltres, pobres homes limitats, pregar sense parar vol dir pregar cada dia amb fidelitat. En la pregària quotidiana hi ha el «pregueu en tot moment» requerit per l'Evangeli. Cada dia hem de «comparèixer davant el Fill de l'home» i amb ell invocar el Pare que està en el cel per tastar ja des d'ara la trobada definitiva amb Ell. L'Església, en el seu llarg camí de l'any transcorregut en companyia de l'Evangeli que la Santa Litúrgia ens ha proposat cada dia, ens lliura des de demà al nou any litúrgic. Hem viscut aquest any tenint davant de la mirada del cor el misteri de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesús. Hem contemplat aquests darrers dies la plenitud de la salvació. A partir de demà comencem un nou temps per créixer encara més en el coneixement i en l'amor de Jesús. Ell és el nostre temps, la nostra vida, el nostre destí.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
