Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 14,1-6
Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus:
-¿És permès o no de curar en dissabte?
Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar. Després els digué:
-Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?
I no van ser capaços de donar-li cap resposta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un dissabte Jesús és convidat a un banquet a casa d'un fariseu. Es podria parlar d'un «magisteri dels àpats», d'un ensenyament que emana del conjunt d'àpats en els que Jesús participava amb els pecadors, els publicans, els fariseus, els deixebles i la multitud. Jesús feia del banquet compartit per tots el símbol probablement més expressiu d'un nou poble que acull i viu la plenitud de la vida de Déu. Es tractava d'un gest provocatiu, volgut expressament per Jesús. I, de fet, els seus dinars -òbviament, com ell els transformava- provocaven una reacció immediata en contra d'ell. Això és el que va passar en aquest dinar a casa d'un fariseu. L'evangelista constata l'hostilitat dels presents des de l'inici. Aquest no és el cas de l'home hidròpic que entra a aquella casa, que va directament a Jesús i es posa davant seu perquè espera la guarició. En l'antiguitat la hidropesia era una malaltia especialment temuda i en el judaisme es considerava una maledicció resultant dels pecats comesos. Tan bon punt Jesús veu aquest home davant seu, pregunta als mestres de la Llei i als fariseus presents si és lícit o no curar un malalt en dissabte. La pregunta era òbviament retòrica i no va rebre cap resposta per part dels convidats: «Però ells callaven», escriu l'evangelista. Jesús, sense deixar passar temps, guareix l'home malalt: «agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar». Els pobres no poden esperar que acabin les disputes i els debats. L'amor i la compassió pels febles no toleren esperes ni dilacions, com malauradament passa sovint, i no s'aturen davant les oposicions. Aquest és el tercer miracle obrat per Jesús en dissabte, després del de l'home de la mà paralitzada i del de la dona encorbada. Per a ell el dissabte és realment un dia de festa, el dia en el qual es manifesten plenament la bondat i l'amor de Déu pels homes, especialment pels més vulnerables.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
