Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 13,18-21
Jesús deia:
-A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i arribà a ser un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques.
I digué encara:
-A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquestes dues brevíssimes paràboles es comprenen millor si són contemplades en el context de la creixent oposició a Jesús per part dels dirigents del poble. Es tracta d'una realitat present en tota la història del cristianisme: l'Evangeli troba oposició en cada generació. La qüestió que es desprèn d'aquesta gran oposició a l'Evangeli és sobre la seva irrellevància, sobre la seva debilitat per canviar el món. Probablement les primeres comunitats cristianes es preguntaven si seria realment possible establir el Regne de Déu amb mansuetud i paraules solament, vist que així se'n parla en els evangelis sinòptics. En realitat, també nosaltres ens podem preguntar si l'Evangeli no és massa feble per canviar un món que, tantes vegades, sembla ser molt més fort. Jesús respon a aquestes objeccions antigues i contemporànies amb dues paràboles petites, la del gra de mostassa i la del llevat dins la pasta. Com sabem, el Regne de Déu és el cor de la predicació de Jesús tal com ens ho mostren els sinòptics. D'una banda, hi ha aquest món sotmès a Satanàs. De l'altra, el nou Regne, el de Déu, que Jesús va venir a establir a la terra. I d'aquí el significat de les dues paràboles. El Regne de Déu que Jesús ha vingut a inaugurar no comença d'una manera potent i espectacular, sinó com una petita llavor, com un grapat de llevat. Certament, és important que la llavor penetri en la terra i que el llevat sigui barrejat amb la pasta. Lluc subratlla en la paràbola la idea de desenvolupament progressiu, de creixement continuat. La llavor -o sigui la predicació de l'Evangeli i la pràctica de l'amor- produirà un gran arbre i el llevat fermentarà la pasta de la societat i del món. Molts podran refer-se a l'ombra de l'arbre de l'amor i molts podran menjar el pa de la misericòrdia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
