Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 13,1-9
Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué:
-¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.
I va afegir aquesta paràbola:
-Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya:
"-Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d'aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?
"Ell li respongué:
"-Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús tot just acaba de parlar a la multitud quan alguns es refereixen a la massacre ordenada per Pilat contra alguns jueus, que possiblement haurien intentat una insurrecció. Aquest episodi li ofereix l'oportunitat de dir que el mal o les desgràcies que ens passen no són conseqüència directa dels nostres pecats. I per fer més clar encara el seu pensament afegeix un altre episodi que s'assembla més a un desastre natural: els morts per l'enderrocament de la torre de Siloé. El Senyor demana a tots els homes, i en particular als deixebles de l'Evangeli, d'implicar-se en la dura batalla contra la maldat i contra el príncep del mal que no cessa d'empènyer els pobles a dividir-se i a fer la guerra, així com a destruir fins a fer inhabitable la casa comuna de la creació. D'aquí la crida a la conversió: conversió a l'Evangeli de l'amor i per tant a una conversió a la fraternitat universal i a una conversió ecològica per la casa comuna. La paràbola que Jesús explica a continuació sobre la figuera, mostra el valor de la pregària d'intercessió. Moltes vegades ens trobem en situacions que semblen difícils de canviar o que malgrat tots els nostres esforços resten més o menys igual. S'assemblen a la figuera de la que parla l'Evangeli, que no dóna fruit.
Al llarg de tres anys l'amo d'aquest arbre ha anat a recollir-ne el fruit però no n'ha trobat. Perduda la paciència, va a trobar el que li menava la vinya perquè l'arrenqui de manera que ja no ocupi inútilment el terreny. El pagès que de tant estar vora l'arbre ha après a estimar-lo, suplica a l'amo perquè li deixi encara cavar i adobar el terreny, segur que la figuera acabarà donant fruit. Jesús ens exhorta a tenir paciència, és a dir, a continuar estant al costat de la figuera, a envoltar-la d'atencions perquè acabi donant fruit. Hem d'aprendre de Déu la seva paciència que sap esperar, que no apaga el ble que fumeja, que acompanya i té cura dels dèbils perquè es reforcin i puguin donar ells també una contribució d'amor. La intercessió, que aquest fragment evangèlic recorda, és una invitació per als cristians a aquest servei sacerdotal: pregar sempre sense cansar-se mai perquè la pau arribi al món i els homes descobreixin la seva condició de fills de Déu i germans de tots els homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
