Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l'Església de Palerm, assassinat per la màfia el 1993. Llegir més
Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l'Església de Palerm, assassinat per la màfia el 1993.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,49-53
"He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, mentre exhorta els deixebles a vetllar, els diu que ha arribat el moment de la decisió. Amb ell, de fet, han arribat els últims temps i ja no poden ajornar l'elecció per l'Evangeli. I, per fer comprendre als deixebles la seva preocupació, utilitza la imatge del foc que ell mateix ha vingut a portar a la terra: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» L'Apocalipsi reprendrà aquesta imatge a propòsit de l'àngel que a la fi dels temps «va omplir el braser amb foc de l'altar i l'abocà a la terra» (8,5). Jesús vol que els deixebles abandonin tota actitud de peresa, d'indiferència, de tebiesa, d'intransigència, per acollir la seva mateixa preocupació, el seu mateix neguit: ell estarà inquiet fins que la flama de l'amor no s'hagi encès en el cor dels homes. Per això el deixeble no és cridat a una vida mesquina i tranquil·la, amb l'objectiu del benestar personal o del seu grup. El deixeble ha d'immergir-se en l'Evangeli i ser com a batejat («immers») en ell, a tornar-se ell mateix «evangeli», una bona noticia per la ciutat, pel món. Aquest és el significat de les paraules de l'apòstol Pau quan deia: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El seguiment de Jesús demana deixar enrere la vida d'abans, basada en vincles mundans inclosos els de parentiu. Només l'Evangeli és el foc que salva, que canvia el món, a partir del canvi del cor de cadascú. Pau dirà que «Crist és la nostra pau» (Ef 2,14) i el mateix Senyor ha dit «Benaurats els qui treballen per la pau». En aquest context espiritual no hi ha contradicció entre la pau i l'espasa. La pau que porta Jesús no és com la que dóna el món (Jn 14,27), no és una pau limitada o segura de les pròpies tradicions. Perquè és pugui gaudir de la pau que ve de l'Evangeli cal una purificació a través del foc, una separació entre el mal i el bé, un discerniment entre la llum que Jesús ve a portar al món i les tenebres del mal.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
