Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,39-48
"Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
Aleshores Pere li digué:
-Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?
El Senyor continuà:
-¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: "El meu senyor tarda a venir", i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà el seu senyor el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels.
"El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Prou que ho compreneu», diu Jesús. Els deixebles no han de deixar mai d'escoltar i comprendre el Mestre. La mateixa pregària és aquesta comprensió en el cor de les paraules de Jesús. En realitat Jesús en parlar del ric insensat o de l'administrador violent descriu situacions bastant freqüents també avui dia. Les moltes injustícies i les milions de petites malvestats quotidianes que dificulten la vida a tothom, neixen de la mateixa actitud de l'administrador violent de la paràbola. Molts es comporten com a amos de la vida dels altres, convençuts que no hauran de donar comptes a ningú. Jesús ens convida a estar desvetllats i a comportar-nos com un servent honest: «Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant!» Es manté despert aquell pel qual la vida no acaba en els límits dels propis interessos o d'allò que pot o no pot fer, en els límits dels propis pensaments, del propi cos, dels propis sentiments. Els deixebles de Jesús són convidats a nodrir-se cada dia d'una espera constant i d'una esperança activa per al futur de Déu. La vida de cada persona és un do, és un talent del que se li demanarà comptes, tal com està escrit: «Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt». A nosaltres els cristians ens ha estat donat molt: ens ha estat donada l'Església com a mare i mestra, com una família on cada dia el Senyor ens alimenta, ens fa viure i ens comunica el seu Esperit. El do és una gràcia i una responsabilitat alhora. Per això «reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més». Molts sants, pensant en la vetlla, han dit «he de viure cada dia com si fos el darrer». Si tots visquéssim cada dia com si fos el darrer, la nostra vida tindria un to diferent. Seria molt més humana i més bonica. Més plena, més rica, més autèntica, menys avorrida, menys desesperada. Finalment, tindríem més vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
